Forasters a casa nostra
No voldria pas que el títol d’aquesta COLUMNA pogués incitar a pensar que, aprofitant l’avinentesa del moment que estem vivint, intento parlar de política immigratòria, que vull parlar dels altres catalans (que diria en Paco Candel), que pretenc elucubrar sobre l’autèntica identitat dels meus compatriotes del segle XXI, d’aquells que hauran de decidir el futur de la meva terra. És un tema que m’apassiona i em sorprèn cada dia més. Podria posar exemples d’aquells que neguen espolis abraonant-se en ideologies de partit, d’aquells que com en la versió trincaire del “Corazón loco” d’en Machín tenen el cor dividit i torturat per dos amors, o d’aquells altres que vinguts de fora defensen aferrissadament la seva terra d’acollida de manera vehement i contundent.
Però no en vull parlar, d’això. La meva pàtria, Catalunya, ha demostrat abastament al llarg de la seva història que és una terra d’acollida, que els estrangers deixen de ser-ho molt aviat. Normalment només depèn d’ells mateixos i de la seva voluntat i capacitat d’integració a una societat oberta i aglutinant, que enarbora un ferm propòsit de germanor i solidaritat. A la nostra cultura popular hi trobem exemples clars d’aquesta actitud: la sardana, els castells…
El motiu d’aquest títol que pot invitar a la confusió no és altre que la sensació que vaig tenir fa uns dies quan escoltava en una emissora d’àmbit nacional l’entrevista que li van fer a l’actor Quim Masferrer, que a la vegada que presentava el seu magnífic treball teatral “Temps”, parlava de l’imminent enregistrament de la tercera temporada del seu exitós i molt popular programa “El foraster”, una experiència que el mateix Masferrer titllava d’impressionant i magnífica per la generositat i, precisament, per la capacitat d’acollida dels habitants dels pobles i viles que visita. És clar que ell juga amb avantatge, que a ell ja l’esperen, però estic segur que aquestes ganes que li tenen no fan més que reafirmar la meva teoria, d’altra banda molt estesa a quasi tot arreu, que som un poble obert i accessible.
Tornant a l’entrevista, el locutor feia esment amb sorpresa i admiració d’alguna de les festes populars que en Quim havia pogut viure directament en algun dels pobles que havia visitat. I, concretament, la Festa dels Quintos a La Torre de l’Espanyol, va ser llargament comentada. Especialment compartien la sorpresa per la intensitat com la vivien els vilatans, per una significació potser ja un pèl arcaica però molt ben traspassada i conservada als nostres dies i per l’espectacularitat dels elements: la tallada de l’arbre, la plantada a la plaça i l’arriscat i atrevit ascens dels joves quintos, que simbòlicament corroboraven així la seva majoria d’edat.
He de dir que comparteixo totalment aquesta sobrevinguda admiració. I si és veritat que conec moltes festes igualment espectaculars i impressionants, confesso que també comparteixo la sorpresa ja que desconeixia l’esmentada festa de La Torre de l’Espanyol. I no puc més que pensar que deu haver-hi tanta i tanta gent que també la desconeix… I com aquesta, tantes i tantes altres festes… I les tenim tan a la vora…
Davant les ofertes mediàtiques que patim diàriament, em pregunto si no valdria la pena que es donessin a conèixer de manera generalitzada aquelles manifestacions que ens són familiars i imprescindibles a nivell local i particular, però que desconeixen i ignoren els nostres veïns més pròxims. Si coneguéssim millor el que tenim al nostre voltant potser tot seria més fàcil i deixaríem de ser, d’alguna manera, “forasters a casa nostra”.
