Els teatres de paper
A la Revista d’etnologia de Catalunya núm. 17, de novembre de l’any 2000, Francesc d’Assis López Sala, que ha treballat com a tècnic en la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va publicar l’article: El teatre de paper dins la cultura popular on explica, precisament, que: “Els teatres de paper són una joguina i alhora un joc. Estaven molt de moda abans de la Gran Guerra de 1914. Van néixer a finals del segle XVIII i moriren virtualment a la meitat del segle XX. Aquesta mena de teatres representen una mena de poesia visual, carregada d’evocació nostàlgica: d’aquells espais somiats, desitjats, d’il·lusió i de color. Han constituït una forma d’entreteniment de la burgesia centre-europea fins al principi del segle XX. Però, primer el cinema mut, tot just ara fa cent anys, i després la televisió, s’encarregaren de fer-ne uns objectes poc útils, per jugar-hi i entretenir-s’hi, i els relegà a la categoria de joguina antiga per ser estudiada i col·leccionada, de manera que van esdevenir una anhelada i preuada peça de museu.”
A les calaixeres del fons Arxiu Joan Amades de la Direcció General hi ha una vistosa col·lecció de litografies formada per 278 exemplars majoritàriament impresos per Lit. Hijos de Paluzie de Barcelona i, una petita part procedent de Pellerin & Cia. Imagerie d’Épinal, França.
Les dimensions de les làmines són diverses. Les més petites tenen aproximadament la mida d’un DIN A3 i les més voluminoses voregen el format DIN A2. Pel que fa als continguts dels papers teatrals per retallar són força variats. D’una banda, hi ha els proscenis, que, muntats, esdevenen la línia divisòria que separa els manipuladors dels teatrins dels espectadors i, per continuar, trobem a l’interior de la boca escènica una riquesa de detalls on es reprodueixen telons, bambolines, bastidors, decorats, attrezzo i les figuretes de les obres per escenificar.
Dit això, no ha de sorprendre que, al respecte de les litografies, Joan Amades comenti en el llibre Apunts d’imatgeria popular el següent: “…La casa Paluzie va introduir unes noves formes d’imatgeria i uns altres procediments i gustos que, en certa manera, van contribuir a desviar el gust de la gent menuda, que va deixar les velles estampes colorides a mà per aquelles tan boniques i flamants, amb múltiples colors ben donats i precisos…”
Per altra banda, en relació a les làmines teatrals impreses per Lit. Hijos de Paluzie que hi ha en les calaixeres de la Direcció General, cal afegir la descripció que López Sala en fa a Quaderns del Museu Frederic Marès, núm. 11 de desembre de 2005, dedicat a teatres de joguina on explica que: “Paluzie és l’estamper català més en la línia dels imatgers europeus, no només pel que fa a la forma, sinó també a l’estil dels seus decorats, de les seves figures, les boques de teatre amb els seus bastidors, tots impresos en fulls de paper fi i en diferents mides, per tal d’adaptar-se als diversos models de proscenis que editava la casa. El tret més característic de la casa Paluzie era que els seus fulls de teatre no anaven destinats a una obra concreta, tret dels de personatges del Don Juan Tenorio de Zorrilla i de dos de teatre de màgia: La pata de Cabra, de Grimaldi, i La redoma encantada, de Hartzensbuch.”
I és que queda clar que, en l’època que són editades aquestes dues darreres litografies (any 1879), als infants els fascinava recrear el gènere de la màgia. Ah, i respecte al clàssic del Tenorio, (impresa la làmina el 1886) la mainada del moment, segur que en recitaven de memòria alguns fragments:
¿No es verdad, ángel de amor,
que en esta apartada orilla
más pura la luna brilla
y se respira mejor?
