Amputacions vandàliques
Diumenge passat la Guàrdia Urbana de Barcelona rebia la comunicació del Casal d’Esquerra Republicana de Sants-Montjuïc de l’atac vandàlic sofert al Monument a la Sardana, un monument de l’escultor Josep Cañas, que data de l’any 1965.
Sembla ser que els pacífics balladors de pedra calcària d’Ulldecona van rebre l’atac d’uns energúmens que els van amputar sis braços i que es van entretenir a destrossar també sis fanals del voltant. Segurament, si es pogués comprovar que eren 6 els imbècils en qüestió potser algú qualificaria l’acte com a propi de la bèstia diabòlica o de l’Anticrist, per allò dels tres sisos, i el professor De Debò s’hi posaria les botes omplint de bestieses uns quants dels seus programes. Però no acusem al diable en va. Els animals que van realitzar aquestes vandàliques amputacions no tenen res a veure amb Llucifer o amb Satanàs. Ells no ho farien.
Com sigui que, a hores d’ara, es desconeix l’autoria dels fets, seríem terriblement injustos si comencéssim a acusar a tort i a dret grups feixistes, nacionalistes d’algun país veí o militants d’algun partit de caire popular amb catalanofòbia manifesta. Ens seria realment fàcil culpar aquells col·lectius que demostren menyspreu pels nostres símbols, que ens insulten amb allò de “putos” catalanes, que ens voldrien desapareguts, esborrats del mapa. Gent que potser pensa que destrossant l’anella, la unió, la perfecte sincronia de la dansa, la bellesa estètica de la rotllana amb els braços alçats, aconseguiran fer minvar les aspiracions de llibertat d’una societat civil on es troba gent de qualsevol classe social, sexe, raça, edat, religió o ideologia.
Inclús podríem ironitzar sobre si són ells els únics que es creuen amb el dret d’alçar els braços (tot i que els seus sembla que amenacin i els nostres només volen ballar). Però seríem injustos. No hi ha proves. Potser no n’hi haurà mai. Quin dret tenim a acusar a ningú sense evidències… Tot i que ells…
Inclús seria fàcil i un pic decebedor pensar que els nostres adversaris ideològics no són més que unes tristes personetes que ataquen enfurismadament unes indefenses figures de pedra, esgotades de patir durant ja quasi mig segle la corrosió de la intempèrie. Seria trist haver d’afrontar una brega sabent que els rivals amb qui has de bregar no estan a l’alçada, que no tenen altres arguments que la violència gratuïta, barroera, amb nocturnitat i traïdoria…
No, no caurem en aquest parany fàcil i avantatgista. No podem ser tan malpensats. Hi ha d’haver alguna altra explicació. Segurament aquest desgast de què parlava abans ha provocat que els braços de les figures del monument sardanista hagin caigut sols pel fet de no haver gaudit de la cura de conservació necessària durant la seva longeva existència. Ja se sap: els monuments, si no es cuiden…
Ara bé, si han estat ells, i si per un moment alguns d’aquests rucs troglodites han aconseguit fer funcionar les seves escasses neurones i han arribat a pensar que aquesta inversemblant profanació d’unes figures pètries pot tenir alguna comparança amb la més mínima escletxa d’un procés imparable, que s’hi vagin posant fulles. Per si no són capaços de llegir (cosa bastant probable), els vull dir de viva veu una petita frase de l’estrofa d’una cançó: “I el cercle refarem i fins, potser, serà més gran”. I per si no ho saben (cosa també bastant probable), aquesta frase és de L’hora dels adéus.
