Capsa amb instruments musicals
En els armaris compactes on està dipositat part del fons Arxiu Joan Amades de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya hi ha una capsa en la qual es guarda una col·lecció d’instruments musicals bona part dels quals el folklorista divulga en alguns dels llibres que va escriure.
A l’interior de la caixa de cartró hi ha catalogada una sèrie de vint-i-cinc objectes musicals, vint són de la família dels aeròfons i, la resta, cinc, de percussió. Amades no era músic però, com a home proper a l’etnomusicologia, els tenia amorosament exposats en un lloc destacat de casa. L’argumentació de l’exposició museística ha estat possible gràcies a una fotografia que hi ha a l’arxiu personal on la major part d’aquests apareixen emmarcats en un plafó que hi ha penjat en una paret del despatx on treballava. Ara bé, els instruments no únicament els va emprar com a guarniments de la llar, ja que, fent recerca amb el tècnic musical Quim Manyós, hem pogut resseguir entre els llibres de Joan Amades bona part dels noms, la procedència i l’ús que en altres temps tingueren.
A tall de mostra, en les pàgines del Costumari Català, en el volum V, pàg. 802 i, gràcies també, a la mà d’Alfred Vicancos (que en fou un dels il·lustradors de l’obra) trobem dibuixat el Mataporcs tocador de samsònia, guimbarda o birimbau que feia el so i menava la dansa al Ripollès. Al respecte d’aquest petit instrument de metall, que utilitza com a caixa de so la boca del mateix manipulador, l’Amades diu: “Una de les notes típiques de la festa de la mort del porc havia estat la dansa. Pel Ripollès, sobretot pels llocs més immediats a Ripoll, i en aquesta mateixa vila, s’havia fet un ball especial propi només d’aquesta festa, rodejat de circumstàncies ben curioses. Es feia al vespre, a la sala, al voltant de la gran taula on havien fet el sopar. S’encarregava de fer el so el matador que havia sacrificat la bèstia, el qual obligadament havia de seure damunt de la taula. La tonada havia d’ésser sonada precisament amb samsònia; la força del costum refusava tot altre instrument. La gran majoria dels matadors sabien tocar aquest instrument com una mena de complement de l’ofici; tant és així, que si algun no era alhora mataporcs i músic de samsònia, no tenia tanta requesta com els altres. La gent, en cercar un matador, tenien molt de compte si sabia sonar aquest instrument, per tal d’assegurar la dansa tradicional de la festa, dins dels cànons establerts pel costum. Resguardaven la llengüeta i l’ungla de l’instrument amb un parell de fustes que encaixaven amb el ferro i que hom sostenia amb una veta que embolicava tot el conjunt. La samsònia amb el seu singular estoig, venia a formar part del conjunt de les eines del mataporcs, que portava dins d’una bossa de pell de truja.
El ballet era molt senzill; lliscava al voltant de la taula on s’havia fet l’àpat. Era de parelles, que es movien suaument i acabaven amb un ball rodó a l’entorn de la taula. El conjunt sembla recordar una vella cerimònia de sacrifici. Els músics, com tenim dit, presenten deix sagrat; són en molts casos els continuadors d’antics sacerdots, i, com ells, menen i dirigeixen la dansa al so de llur instrument, exactament com els vells “pastres” dirigien la cerimònia…”
En relació a d’altres dels instruments que hi ha en la capsa i dels quals Amades apropa detalls, trobem noms simpàtics com: quiquiriquic, sanatruges, galindó, xerrac de fusta, rossinyol de canya, matraca… i, al voltant de cadascun, hi ha descrites una colla d’històries sorprenents.
