Orinal de partera

En els museus d’etnologia, el concepte de l’ús o la funció d’un objecte és importantíssim perquè intentem explicar de forma el més entenedora possible els canvis de la societat, pròpia o aliena.  Aquesta és una de les diferències entre els museus d’art i els museus etnològics o etnogràfics.

L’ús de les obres d’art, en general, és obvi: el gaudi, la contemplació de les obres per elles mateixes, provocant sovint sensacions diferents en cada persona que les contempla.

Els objectes que es conserven en un museu etnològic segur que tenen o han tingut un ús o una funció en la societat d’on provenen. I això els dóna personalitat pròpia. I és el que hem d’explicar. A més, aquesta disciplina científica ens exigeix descriure i comparar objectes semblants o iguals, funcions o usos potser diferents d’objectes iguals en diferents territoris… Tot plegat, antropologia, etnologia, etnografia … I quan parlem d’activitat humana és de qualsevol activitat, sigui més o menys complexa, més o menys habitual, més o menys pública o privada… Avui m’endinsaré en una qüestió que afecta el pudor de la majoria de l’espècie humana i que, com no, també tenim reflectida al Museu Etnològic de Barcelona.

És que avui parlarem d’orinals…Quines coses, oi? Em podríeu dir potser que els orinals no tenen cap interès… Ahaaa…! Sabíeu que des de l’any 2007 existeix un Museo del Orinal a Ciudad Rodrigo, Salamanca? Doncs té més de 1300 peces, és de caràcter privat, obert al públic i únic a l’estat espanyol. Dels orinals se’n poden dir unes quantes coses, és clar.

Sembla que van ser els romans al segle II ó III aC que van crear l’orinal, que ells anomenaven “MATULA”, formaba part del mobiliari i generalment era de bronze. Fins avui mateix és un estri domèstic bàsic  tot i que principalment per a les criatures que encara no han agafat l’habit d’usar l’inodor.

Sant Climent d’Alexandria –que va ésser el quart Bisbe de Roma després de Pere, Lli i Anaclet, en el segle I d.C., s’exclamà contra els “refinats” que utilitzaven recipients de plata…

A França, Luis XIV comptava amb almenys dos orinals de plata massissa ornamentats amb les armes reials, que es col·locaven sota el llit. Una forma peculiar d’orinal, el Bourdaloue, va ser dissenyat durant el segle XVIII, específicament per a les dones. Tenia forma ovalada amb un front més alt i permetia de vegades a la dona orinar a la gatzoneta o dempeus, sense el risc d’error, ajudant també a preservar la roba. Es diu que el nom « Bourdaloue » ve d’un sacerdot catòlic francès, Louis Bourdaloue, que donava sermons tan llargs que les dames de l’aristocràcia que l’escoltaven van fer que les seves criades posessin dits orinals discretament sota dels seus vestits de manera que poguessin orinar sense haver de marxar. No obstant això, aquesta explicació és probablement un mite.

El cert és que durant segles i fins l’aparició dels vàters als habitatges, cap al segle XIX, el crit d’advertència “aigua va!” sentit a l’anar pels carrers de qualsevol ciutat o vila era sinònim de que, des d’un balcó o finestra, algú llençava al carrer mitjançant un orinal, bací, donpedro, bacineta o gibrelleta, les aigües brutes i orins i calia protegir-se o fugir ràpidament de tan indesitjada pluja.

I, deixeu-me cantar-vos una cançoneta que em va ensenyar la meva àvia sobre el particular i familiar estri que ja es cantava al segle XIX tal i com consta en una publicació satírica de 1886:

“Guillermo Tell,
hombre inmortal,
que a los cosacos, que a los cosacos,
Guillermo Tell,
hombre inmortal,
que a los cosacos dio libertad!

Y los cosacos, agradecidos,
le regalaron, le regalaron,
Y los cosacos, agradecidos,
le regalaron un orinal!”

Tot ple de me, meremé, me, me,
Tot ple de me, meremé, me, me,
Tot ple de mm…
Tot ple de mm…

Tot ple de me, meremé, me, me,
Tot ple de me, meremé, me, me,
Tot ple de mm…..
Tot ple fins dalt, tot ple fins dalt!

Però… centrem-nos, centrem-nos. Al Museu Etnològic de Barcelona hi ha orinals de molts tipus però vull destacar-ne un. L’orinal de partera. Doncs, si! Hi havia un orinal especialment pensat per facilitar les necessitats fisiològiques de les dones embarassades o bé acabades de parir. Era un bací més alt del normal per no haver d’ajupir-se. Al segle XVIII, per a les dones, l’orinal de partera era imprescindible després del part. Qui no en tenia un propi el demanava prestat a parents o veïns. També, alguns bromistes oferien com a regal de noces un orinal de partera als qui havien “fet Pasqua abans de Rams” ja m’enteneu… I durant el segle XIX, explica Marian Burgués en l’Almanac de les Arts de Sabadell el 1924, “els amics dels qui es casaven els moblaven de tot lo menut: fregalls, escombres, plats, culleres, cassoles, gibrelletes i, sobre tot, I’orinal de partera i el bressol”. El nostre orinal de partera, doncs, és de terrissa vidrada i va ser adquirit a Blanes on els venien l’any 1944 a 19 pessetes la peça. Tot un dineral, l’orinal!