Lo Txixopapalarata!
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Com portem el tema dels contes? Sí, allò que defineix lo diccionari de: “Narració generalment breu d’uns fets llegendaris, ficticis o originàriament reals, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar…” Eh, com ho portem? – Oh, no tinc temps…, – Ves, a qui n’explico…, Doncs, mal fet! Ja cal que ens hi esforcem!– Oh, ja ho faran a… l’escola; a les biblioteques se’n troben…. Nooooo! Això de delegar, és trampa! En aquests llocs ja fan la seva feina i molt ben feta! El que demano és mantenir la tradició oral. Sí, de pares a fills o d’avis a néts! El boca a orella de contar als infants contes! Que no és tan complicat, eh?
Ja està bé que n’expliquem a la ràdio però sense oblidar de dir-ne tampoc en els llocs de tota la vida; a la vora del foc o del llit… Entesos? Si voleu, inventeu-los ara bé, també, per poc que sigui possible, fem mans i mànigues per tirar dels clàssics… (ei, dels d’aquí). Segur que a la memòria en teniu algun de gravat. Doncs va… compartim-los…
Aquí en va un del Rector del Vallfogona que, a casa, ens explicava l’avi i que els que venim al darrera, anem reproduint: “Doncs, vet aquí que una vegada, Lo Rector de Vallfogona va llogar un escolà. Resulta que anava cap a “Targa” a cavall i, pel camí, en direcció contrària venia un jove eixerit. Lo Rector l’aturà i li digué:
– D’on véns? On vas? Com te dius? I, amb qui estàs? (el noi contesta amb sec) – Vinc de “Targa”, vaig cap a Verdú, em dic Anton i no estic amb ningú. Es veu que la resposta fou tan àgil que el llogà d’escolanet. Així que, al cap d’unes hores, en anar junts a destí, lo Rector va voler ensenyar-li el parlar de Vallfogona ja que… no fos cas que, un dia, es trobés en un compromís i no entengués la gent.. Doncs va i li fa saber que: de l’aigua, en deien “l’abundosa”; dels veïns “vosaltres els de més aprop”; del gat “Lo Txixopapalarata”; del foc “tapafred”; del llit “el santu santorum”; i, del Rector “l’insecula seculorum”.
Van passar els dies, Lo Rector ja no recordava la broma i… una nit, se li cala foc al llit i demana a l’escolanet que cridés al veïnat perquè acudissin amb aigua per apagar el foc. L’escolanet sortí a la finestra i cridà: “Vosaltres de més aprop, aneu a cercar l’abundosa, perquè Lo Txixopapalarata, tapafred al santu santorum de l’insecula seculorum”. Ningú entengué un borrall i el llit quedà socarrimat!
Una abraçada ben forta… i fins a la propera!
