Qui jutja els jutges?

El jutge és una figura indispensable en la societat en què vivim. Si més no ho hauria de ser. És obvi que algú ha de tenir el poder de sentenciar qui té raó davant les lícites discrepàncies dels ciutadans. Algú ha de tenir l’última paraula davant una disputa irreconciliable. Però aquell que assumeix aquest difícil rol ha de ser algú que estigui completament fora de dubte, algú reconegut per ambdues parts com a element imparcial, algú que pugui veure el conflicte des d’uns ulls neutrals, indiferents, en definitiva, justos.

També la figura d’un conciliador és normalment apreciada i valorada. Persones alienes a la discussió que s’ofereixen a fer de mitjancers entre els litigants per tal de trobar una solució que pugui complaure uns i altres. En definitiva, es tracta d’intentar obrir uns ulls clucs per l’obsessió o l’apassionament. Però si el conciliador no se’n surt, cal recórrer al jutge. De fet, el conciliador no és altra cosa que un jutge que procura i defensa la reflexió i l’autoservei judicial.

Perquè jutjar no és altra cosa que decidir, i la nostra quotidianitat està plena de jutges de tota mena. Des dels més populars (o impopulars, segons es miri) com serien els àrbitres esportius, als més autòmats com les màquines que et posen una multa aplicant les lleis de manera taxativa, passant pels que trien com a empleat un o altre després d’una sèrie d’entrevistes de feina… Constantment se’ns jutja i se’ns sentencia davant d’una circumstància o altra.

I en el món de la cultura popular també en tenim de jutges. En un concurs de colles o de castells sempre cal que existeixi un jurat que puntuï la precisió o la bellesa plàstica, o que resolgui la veracitat d’una aleta polèmica. I, d’altra banda, més enllà dels concursos, també hi ha els premis, que no deixen de ser concursos però diferents, encara més complexes de dirimir ja que moltes vegades els veredictes no se saben fins que ja són inamovibles, sense que el públic pugui influir de cap manera en la decisió dels jurats que sovint actuen en l’anonimat.

Sigui om sigui, caldria considerar que anomenar jutges tots aquests exemples que acabo d’esmentar no deixa de ser agosarat. Perquè ser jutge, però jutge de veritat, és un estatus de molta responsabilitat, una llarga carrera universitària difícil i exigent, quasi un compromís vital. Responent a la pregunta del títol d’aquesta columna, els jutges no haurien de ser jutjats per ningú. La labor judicial, en tots i cadascun dels casos, hauria d’estar fora de tota sospita, hauria de ser indiscutible, inapel·lable, rotunda, inqüestionable…

I els aprenents de jutges que decideixen qui guanya un concurs o un premi s’haurien d’emmirallar en els veritables, en els autèntics, en els fefaents, mimetitzant actituds i posicionaments neutrals per acabar sentint-se orgullosos d’un tarannà i d’un procediment exemplar i modèlic. Com aquell que homenatja el mestre. Com un fill que en imitar-lo, venera i idolatra el seu pare.

Malauradament, i veient els darrers espectacles que ens estant oferint, estareu d’acord amb mi que alguns jutges molt fàcil no ho posen.