Reis i loteries

Un any més ens han visitat els Reis d’Orient. I un any més ens han deixat els seus regals, els seus consells i la seva saviesa. Melcior, Gaspar i Baltasar, tres personatges majestuosos a la vegada que propers, que provoquen estimació, admiració, respecte i fins i tot una certa paüra entre els més menuts, aquells que encara han pogut intuir la gran importància d’aquests genials personatges nadalencs.

Aquest gran do de la ubiqüitat que tan sols posseeixen ells i que comparteixen generosament amb el Papa Noël i alguns altres éssers igualment privilegiats ha aconseguit que un any més, totes les autoritats municipals del país els hagin retut homenatge i demostrat agraïment per no haver-se oblidat de la seva vila o ciutat, i els han ofert sal, aigua, aliments i les claus de totes les cases per tal que puguin deixar els seus regals amb tota la comoditat possible.

Estareu d’acord amb mi que per molts patges que portin, la feinada és considerable. Només ho heu de comparar amb el tema del retorn als domicilis dels calers de la renda que fan des d’Hisenda: ho fan per Internet, automatitzat, sense sortir de l’oficina i sense haver de pujar a cap balcó. I són capaços de trigar cinc o sis mesos. I els Reis no ens porten diners, massa fàcil; ens porten allò que cadascú desitja. Està clar que això dels Reis té molt de mèrit.

Els diners ja ens els porten les loteries. Si més no, dóna la sensació que pel nombre d’oportunitats hauria de tocar alguna cosa segur: entre el “Gordo” de Navidad, la “Grossa” de Cap d’Any, l’extraordinari de Nadal de l’ONCE o el sorteig del “Niño” o del “Nen”, la inversió sembla segura.

Però res de res. Al final, sempre acabes veient les mateixes imatges de televisió en què hi ha gent celebrant amb cava o amb el que pot, que els ha tocat la loteria, un premi important (diuen) i, a vegades ho estan celebrant amb aquell a qui ha tocat encara que a ells no els hagi tocat res. Fins i tot n’hi ha que celebren que coneixen a qui els ha tocat o que li han donat el premi. I normalment, i és una frase recurrent any rere any, fa il·lusió poder dir que ha estat molt repartit.

I ja està. A esperar que l’any que ve et tornin els calers o una pedrea. I en el cas de la Grossa, que ho acabin d’organitzar perquè el gran moviment associacionista català pugui seguir fent participacions i els calers es quedin a casa. Tot plegat, entranyable i agradable. La tradició del Nadal i l’any nou, Les festes nadalenques…

El que més m’emprenya de les festes nadalenques és que el dia de Reis, la darrera festa de la sèrie, se celebri també el que anomenen la Pasqua Militar, un dia que en el país veí els soldats desfilen i els alts càrrecs de l’exèrcit estan autoritzats a dir el que volen, encara que ratllin la tonteria o el despropòsit, o encara que, davant la impossibilitat de fer servir les armes, puguin ferir amb les seves paraules d’odi i prepotència.

La festa de l’Epifania només hauria de tenir tres grans protagonistes reials. I si voleu, el nen, el menut de la loteria. No necessitem cap més monarca, ni que ens toqui en una rifa. Ja en tenim prou amb el carbó…