Quadre de comandament

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Dir que estic volat, (a aquestes alçades) ja no us ha de sorprendre, veritat? Ara, volar, allò que es diu anar amb avió… explicaré que ho fet poc, sense cap excés, però, quan ha estat el cas, m’he deixat portar. Això sí, (entonat, amb alguna copeta de conyac fent coixí a l’estómac, no fos cas…) eh, que m’enteneu?

De fet, quan en les pel·lícules veig un comandant amb estrelles i galons assegut a la cabina de l’avió davant uns 300.000 botons, palanques i manillars… ja suo! Ostres, això, aquests “aparatos” no són, precisament lo meu fort. Què us he de dir, els trobo, això: “aparatosos”, em sobren interruptors i llumetes per totes bandes. Perquè, mare meva (i les dels pilots, també…) se n’ha de saber un tros per enlairar aquests ocellots de planxa! Oh, i que després aterrin, i, en puguis sortir sa i estalvi sense haver quedat planxat en el trajecte!

Ei, los cotxes del jovent d’ara, no us penseu, també m’acaben d’anar grossos. T’asseus allà, al costat del conductor, mires i… Déu n’hi do los botonets que arriben a fer anar! Que si el del retrovisor de la dreta, que si el de l’esquerra, que si el del mig, que si el seient amovible, que si el de la porta del “maletero”, que si el dels llums d’emergència… punyeta, que els automòbils els feien per anar d’un lloc a un altre! Que no ho veieu que tanta tecla distreu? Qualsevol dia d’aquests, per tenir el carnet, demanaran haver aprovat l’examen allà a la NASA?

Ja us ho diré, els de la meva generació, amb menys botons, passàvem. Ep, i arribàvem als llocs… I tant! Dos mans, dos peus, volant, pedals, canvi de marxes i… carretera i manta! Érem uns: Juans Manuels Fangios… Com a molt, a alguns els van donar el carnet a la tómbola, però, ah xiquets, ja ens espavilàvem per a fer ruta. Què volíem aire condicionat? El teníem! (a condició que amb la maneta abaixéssim les “ventanilles”) Que els vidres se’ns bugonàvem? Cap problema! (amb los dits fregàvem los cristalls i, es feia clar!). Com a botons extres, en els quadres de comandament, hi dúiem enganxat un Sant Cristòfol i les fotos de la parenta o la canalla amb algunes frases lapidàries al damunt que et recordaven que estiguessis per la feina… ja ho crec! “No corras”

Una abraçada ben forta… i fins a la propera!