Això s’acaba?
Segurament em serà difícil ser objectiu. Generalment és molt difícil ser-ho quan formes part activa d’allò que vols comentar. Però si la sinceritat pot esdevenir en alguna ocasió sinònim d’objectivitat, espero que aquest sigui el cas.
“Això s’acaba”, era el lament d’un dels músics de la Ciutat de Girona després d’un bon concert de cobla que commemorava un aniversari rodó, el quarantè d’aquesta formació gironina que tothom coincideix a anomenar com “la més contractada del mercat actual”. Com va comentar algun dels seus ex-components, una cobla que estava de moda fins i tot abans de néixer i que contínua àmpliament acceptada i sol·licitada pel sardanisme.
El concert se celebrà el passat divendres dia 6 de març, a dos quarts de deu de la nit, al Teatre Municipal de Girona. Brillantment presentat pel músic i escriptor Esteve Molero, fill de l’historiador Eugeni Molero, que va presentar el concert del debut de la cobla ara fa quatre dècades, el concert proposava un atractiu programa a cavall del passat i el futur, amb una primera part amb peces interpretades per la primera formació de la cobla ara fa 40 anys, i una segona d’obres noves i un punt agosarades, però sense cap trencadissa, només una lleu picada d’ullet a noves possibilitats.
El públic assistent acceptà, aplaudí i penso que va gaudir força del concert. Els comentaris van ser, en general, bons, molt bons, a banda d’alguns sardanistes que haguessin preferit dues primeres parts: “sardanes clàssiques, obligades i no ens atabaleu amb obres tristes i lentes” deien, una peculiar manera de definir totes aquelles peces musicals desposseïdes del “tots-som-pops” tradicional de la sardana.
Però, en definitiva, opinions favorables, crítiques, manifestacions i defensa a ultrança dels gustos personals. L’important és que parlin de tu, encara que sigui bé. El problema no era aquest. El lament que abans he esmentat, allò del “això s’acaba”, era provocat per la minsa assistència de públic.
Una escassa mitja platea deslluïa una gran celebració. I podríem esgrimir les més variades excuses: l’hora (deien que 2/4 de deu era massa d’hora…), la dificultat d’aparcament (al bell mig del barri antic gironí no és fàcil…), el preu (encara que 12 € no crec que pugui ser el problema…) o fins i tot, alguns esmentaven el concert del saxofonista Maceo Parker & la Girona Jazz Project Big Bang a l’Auditori gironí a aquella mateixa hora dins el Blak Music Festival 2015. I això que en aquest concert l’entrada més barata valia el doble de les del concert de cobla. I si a tot això hi afegim la manca de publicitat, doncs ja ho tenim tot justificat i solucionat.
Jo crec que no és res de tot això o… potser una mica de tot plegat. La realitat és que el públic d’avui en dia no va als concerts de cobla exceptuant comptadíssimes ocasions. En una època en què, en general, costa portar gent a les sales de concert, no som capaços de vendre el nostre producte. Es fa difícil discernir quin ha de ser el camí. De quina manera es pot donar difusió a una activitat cultural en la qual creus fermament, un producte de contrastada qualitat, amb un valor que ningú discuteix i que t’esforces a presentar de la manera més acurada i atractiva possible.
Hi ha solucions. N’estic segur. I no hi ha excuses que valguin. Però haurem de posar fil a l’agulla amb urgència. D’acabar-se no s’acabarà. D’això també n’estic segur. Només els pallussos i els necis són capaços de renegar dels seus orígens i de la seva tradició.
