Gualdrapa

Avui, tinc un problema: primer, perquè tinc força ganes d’explicar això que us contaré, però després una certa recança a l’hora de fer-vos-en la descripció, ja que això m’obligarà a incloure altres explicacions perquè s’entengui millor tot plegat i potser em faré pesat.

És com qui coneix a fons un tema i quan s’ha d’explicar acaba passant allò que, sobretot els que ja tenim una edat, en diem fer d’“abuelo cebolleta”. Pels més joves que potser no coneixen el tal “abuelo” us diré que era un personatge de còmic amb una enorme barba blanca i una inacabable xerrameca, obsesionat a contar batalletes, nascut el 1951 gràcies al dibuixant i guionista Manuel Vázquez de la publicació infantil dels anys 50 i 60 DDT i TioVivo, i que es convertiria en un dels personatges més recordats de l’editorial Bruguera, que ha passat a l’imaginari colectiu a través de la frase: “Expliques més batalletes que el abuelo Cebolleta“. Així que, ja em perdonareu…

Arribats a aquest punt he de parlar-vos de la festivitat del Corpus i del seu màxim exponent, la processó, que a Barcelona se celebra des de l’any 1320. Inicialment impulsada per l’església catòlica que afirmava la presència real de Crist en el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia, dogma de fe en front d’aquells que ho negaven, la processó inicialment religiosa va esdevenir una desfilada triomfal a la qual es van anar afegint totes les institucions i estaments de la ciutat, convertint-se en un acte social de màxima importància, veritable aparador de la gran riquesa festiva, associativa i gremial de la ciutat i origen de molts balls i elements d’imatgeria festiva: els gegants, els capgrossos, el bestiari… entre d’altres.

De les comitives que formaven la processó, que des de ben aviat va organitzar-se amb un estricte ordre i protocol, va formar-ne part la representació de les autoritats de la ciutat incloent-hi dos tabalers muntats a cavall que acompanyaven els gegants i altres entremesos propietat de la ciutat.

Segons cita Joan Amades al seu treball Tradicions de la seu de Barcelona, de l’any 1932, a aquests tabalers se’ls anomenava trampes, les trampes, tram -pes, tram – pes, tot – són – tram – pes, interpretant l’onomatopeia del so dels tabals, i alhora fent maliciosa referència als embolics de l’administració de la ciutat.

Seguim. Aquests personatges, les trampes, duien sobre la gropa dels cavalls que muntaven i suportaven els tabals, una gualdrapa. Ja hi som! La gualdrapa, l’objecte d’avui! És una manta llarga que protegeix i guarneix la gropa d’una muntura. Des de l’edat mitjana hi ha moltíssimes referències pictòriques de què i com és una gualdrapa. Fins i tot cinematogràficament en podem recordar dels films on es representen tornejos a cavall. Ah, sí, és allò, allò que duen els cavalls i que els tapa. Això és una gualdrapa!

I tot plegat per arribar a una gualdrapa concreta que tenim al Museu Etnològic, de Les Trampes de Barcelona, que no ha vist la llum des de fa moltíssims anys i que era guardada al Museo de Indústrias y Artes Populares, al Poble Espanyol de Montjuïc, dins d’una caixa de fusta sense cap ressenya.

La recerca de dades ens va portar a una petita fitxa on diu…” Nº 21937. BORDADOS. Gualdrapa de seda carmesí con aplicaciones de leones rampantes y las armas de la ciudad de Barcelona, en bordado sobre damasco. Siglo XVII. Procede de las dependencias municipales de Barxelona”. La nostra gualdrapa doncs, té més de tres-cents anys! O com a mínim, l’antiguitat seria dels brodats que duu amb els símbols i escuts de la ciutat.

Ara, que ja no serà un secret, que la podreu veure exposada, caldrà fer més estudis per confirmar l’antiguitat de tots els elements i saber exactament com i quan va arribar al museu. Perquè… bla, bla, bla, bla, bla, bla… Ai, l’abuelo cebolleta…!