La desaparició dels Gegants del Pi (1870-1960)
La tradició gegantera a la parròquia del Pi ve d’antic, el seu arrelament en la tradició barcelonina és més que notable i per partida doble, ja que la parròquia disposa de dues parelles de gegants, una de grossa i espectacular de la qual tenim notícies (del gegant) ja el 1601 i que actualment reben el nom de Mustafà i Elisenda i una altra de dimensions reduïdes, però de talla preciosista que es coneixen com Laia i Oriol i de qui coneixem l’existència des del 1701.
L’any 1870, però, gegants i gegantons són guardats i retirats de la circulació. I comença una època de misteris i interrogants. El primer interrogant que es planteja és si va ser realment un excés de pes el motiu real de l’abandó tal i com apunten la majoria d’autors. Particularment crec que no, sóc del parer que la retirada dels carrers dels gegants i dels gegantons del Pi es deu més a la situació sociopolítica del moment que no pas a un fet atribuïble al pes de les figures. Dos anys abans, el setembre de 1868 va produir-se La Gloriosa, una revolta popular que iniciava un període inestable que va afectar també la vida festiva de la Ciutat fins al punt que les processons de Corpus va deixar de fer-se amb la regularitat acostumada.
Com a curiositat cal dir que un cop guardats, l’any 1892 els gegants grans del Pi van servir de model a Josep Lluís Pellicer per construir uns gegants de la Ciutat nous de trinca.
I arribem al punt del període de desaparició de la vida pública dels gegants del Pi que més interrogants ha despertat. L’any 1936 durant la Guerra Civil espanyola la parròquia del Pi va ser incendiada, però tant una gran part de l’arxiu parroquial com els gegants va salvar-se de les flames. Els gegants i els gegantons, que a priori es mantenien oblidats, apareixen un cop acabada la guerra al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, des d’on són retornats a la parròquia.
El primer interrogant que s’obre sobre aquesta qüestió és com i qui va fer el trasllat d’aquestes figures en uns moments tan crítics. Hi ha poca literatura sobre aquest fet, algun esment aïllat en algun article i poca cosa més. La recerca va portar el rubinenc Joan Miquel Merino a trobar unes referències periodístiques, es tracta d’un reportatge de La Vanguardia del 14 d’agost de 1938. L’article, a doble pàgina, tracta les mesures que la República i el govern de la Generalitat va emprendre per tal de salvar el patrimoni dels incendis iconoclastes, dels bombardeigs, etc. Unes mesures que han estat silenciades durant molts anys, durant la dictadura no cal ni dir-ho, i que van ser els garants de la salvació del patrimoni arxivístic, artístic i monumental del país.
Així doncs, ara sabem que gràcies a la intervenció de la Secció d’Arxius de Patrimoni Històric, Artístic, i Científic de la Generalitat de Catalunya, que va desplegar una eficient i eficaç política de salvament del patrimoni, els gegants i els gegantons del Pi van escapolir-se de les flames. Cal destacar, en aquest episodi, el paper d’Agustí Duran i Sanpere que en aquell moment i fins acabar el conflicte bèl·lic coordinava, a Barcelona tasques de protecció d’elements patrimonials, creant dipòsits on assegurar la protecció d’aquests materials. En un primer moment, els gegants van anar a parar a la casa de l’Ardiaca d’on es conserva una fotografia espectacular dels busts dels gegants i finalment al monestir de Pedralbes, des d’on van ser retornats al Pi un cop acabada la guerra.
Finalment els gegants van ser recuperats el 12 de juny de 1960 gràcies a la voluntat popular de feligresos i barcelonins, els treballs de la restauració van córrer a càrrec de Manel Casserras i Boix de Solsona sota la direcció d’Evarist Mora. Actualment els gegants originals poden contemplar-se a l’atri de la Basílica dins d’una vitrina que permet la seva exposició permanent.
