Virolla

Fa força anys, en els meus inicis en l’univers dels museus, un company de feina ja jubilat, em va fer el següent comentari: Tingues cura amb el que manipules, eh? que als museus no es llença res! Realment em va deixar petjada. Des d’aleshores m’ha posseït un sentiment de prevenció a l’hora de decidir què fer amb qualsevol fragment del qual tinguem la sospita que podria ser part d’algun objecte. I he viscut unes quantes experiències al respecte.

Com que als museus d’etnologia tenim objectes tan diversos, un tros de fusta, gairebé una teia, pot formar part d’un moble, per exemple, o un fragment de ceràmica podria ser part de la nansa d’una gerra, o un fragment policromat pot ser part d’una figura de pessebre o d’un objecte de terrissa…Els restauradors del museu, sempre amatents en aquest aspecte, tenen diverses caixes on hi ha fragments de fusta, de ferro, de ceràmica, i d’altres materials que són revisats periòdicament per si algun trosset encaixa en determinat objecte…I us haig de dir que al llarg dels anys hem aconseguit recuperar força fragments de diferents objectes que estaven mutilats i a hores d’ara s’han restaurat i són complets. I encara en queden molts!

Però a més dels objectes incomplets o trencats hi ha els objectes dels quals, d’entrada, no en coneixem l’ús i dels quals tenim molt poca informació. Són objectes realment enigmàtics.

I un dels objectes més enigmàtics que fins ara tenim al museu és el d’avui i s’anomena virolla, o també baboia. I doncs què és? És un joc d’apostes molt popular a Catalunya fins fa no massa anys. Se’n coneixen les primeres referències a principis del segle XVII, amb documents que el prohibien expressament. Malgrat tot, el joc ha sobreviscut en fires i festes populars fins ben entrat el segle XX, sobretot en l’àmbit rural. És un quadrat de fusta subdividit en una de les cares en radis (12, 14 o 32) que en el seu interior duen pintats uns números, habitualment en xifres romanes, excepte dos que solen ser el dibuix d’un home i d’una dona, exactament oposats. En un altre dels que coneixem hi ha dibuixada una flor, oposada al número 31 en xifres romanes. Al mig, una agulla de ferro que gira en sentit de les agulles del rellotge. Però la virolla del Museu Etnològic és un xic diferent.

Cert que és un quadrat de fusta amb una agulla central que gira com una ruleta, com les altres, però en aquest cas té 34 caselles. No està policromada com les altres sinó que té tallats a ganivet tant els radis com els signes o números romans -que no ho sabem encara- ja que estan marcats d’una forma poc habitual: Si fossin números romans s’haurien de llegir d’esquerra a dreta, com tots els alfabets de les cultures diguem-ne occidentals. Però estan  gravats de dreta a esquerra, de dalt a baix i els signes, capgirats, si és  que són números. Però… realment són números romans? El més enigmàtic és que en lloc dels dibuixos d’un home i una dona oposats diametralment, hi ha gravada la imatge de dos dimonis considerablement banyuts.

D’altra banda, en la fitxa del museu no hi ha gairebé cap informació. En un llibre publicat l’any 1953, “El arte popular español” de Ramon Violant, trobem alguna informació més però insuficient per a nosaltres que volem saber-ne més, després de cercar objectes similars i comparar. I comencem l’anàlisi i recerca de dades.

Segons les notes del llibre, la virolla procedeix de La Manresana, nucli de població actualment agregat al municipi de Prats de Rei, però no en sabem la datació. Coneixem també que s’usava per sortejar els ous procedents de les captes de la Confraria del Roser i en altres festivitats, però no sabem si hi havia Confraria del Roser a la Manresana i en el seu cas fins quan n’hi va haver. Aquesta juguesca era força comuna arreu de Catalunya durant el segle XIX i principis del XX segons queda reflectit en l’obra literària de Marià Vayreda, Xavier Monsalvatge o Caterina Albert – Víctor Català -, que descriuen aplecs i festes on es feia rodar la virolla. A Sant Aniol d’Aguja, a Solius, a la comarca de la Selva, a Les Preses, a Sant Antoni de Biern i a l’Alt Empordà. Més recentment el tema ha estat tractat entre d’altres, en articles de Xavier Mas i Gibert a la revista El Sot de l’Aubó de Canet de Mar o de Josep Maria Vila i Medinyà a la revista L’Avenç.

Actualment en aplecs a Tavertet, a Santa Pau, als Hostalets de Balenyà, a La Vall de Bianya i a Canet de Mar encara juguen amb la virolla. Però per si de cas, al Museu Etnològic no ens atrevim a jugar amb la nostra virolla. Ens angoixen els dimonis que hi són tallats, sabeu? Vés a saber quin era el premi, si guanyaves! I… si no guanyaves?