Petards
A mi no m’agraden els petards. És l’única cosa de la festa de Sant Joan i de les revetlles que em fa realment mandra. Perquè la resta de la festa la trobo espectacular, ja ho he manifestat en moltíssimes ocasions.
Començant per la simbologia, el culte al sol per l’allargament del dia, el fet que la festa se celebri, encara que sigui amb dos dies de retard, en el solstici d’estiu, en la que acordem popularment com la nit més curta de l’any. L’anomenada Nit de les Bruixes.
La Nit del Foc. Amb el foc com a element característic. Amb les fogueres populars de cada vila, barri, carrer o plaça. Amb la recollida per part de la canalla de llenya i mobles vells per nodrir durant la màxima estona possible la seva foguera, la que ha de cremar més que cap, la que ha d’arribar més amunt que cap…
La Festa de Sant Joan, la dels Països Catalans, la de la Flama comuna que des del cim del Canigó es desplaçarà arreu gràcies als voluntaris i amb tots els mitjans possibles per poder encendre totes i cadascuna de les fogueres que, com es creu popularment, espantaran un any més les nuvolades malignes, les pedregades i les calamarsades de tota la geografia de parla i cultura catalanes.
I a més de la flama i el foc com elements comuns, la singularitat de cada indret: les falles i les curses pels boscos del Pirineu, el protagonisme dels cavalls a les Festa de Ciutadella, a Menorca, els focs artificials al País Valencià, les criatures fantàstiques, les propietats de les herbes… I també, és clar que sí, la gresca de les revetlles, els balls populars, les orquestres, les coques, el cava…
En canvi, la part dels petards no m’acaba de fer el pes. Tot i que n’hi ha per a tots els gustos, de totes les mides i per a totes les edats: entranyables bombetes i bengales pels més petits; xinos, suprertrons i trencavigues pels adolescents àvids d’emocions fortes; fonts, volcans i xiuladors de tot tipus pels més badocs; carcasses i traques ben escandaloses; o espectaculars bateries i coets… El tema dels noms dels productes el deixaré de banda, sense comentaris. Diguem que la imaginació, en general, brilla per la seva absència.
Però, malgrat que no m’agradin a mi, reconec que els petards són un dels grans atractius de la festa. I és per això que en participo, potser no d’una manera massa activa, però acompanyo la canalla a gastar i fer petar la quota de petards que ens pertoca. Les xifres no enganyen: segons Antoni Rodríguez, president de l’Associació de fabricants i majoristes de Catalunya, els catalans tiraran aquest Sant Joan 750.000 quilos de petards i s’hi gastaran uns 9 milions d’euros. Quina barbaritat!
Només un crit d’atenció al civisme. I una mica de seny. Perquè amb dades com aquestes queda clar que la rauxa no ens la treu ningú. Recordem que els catalans tenim la fama de saber combinar perfectament el seny i la rauxa. Potser festes com les de Sant Joan o Sant Pere ho demostren de manera fefaent.
