Mitjans 2.0 versus Entitats 1.0

Aquesta setmana l’Ens de comunicació associativa ha organitzat un parell d’activitats relacionades amb el tracte de les entitats amb els mitjans de comunicació. Francament, crec que aquest deu ser un tema que des de principis de la dècada dels 80, amb la recuperació de la democràcia i d’algunes – no totes – les llibertats, deu ser un tema recorrent. No ho sé, jo no tenia més de tres anys… Però bé, suposo que de tan en tan està bé refrescar el tema.

El dissabte van fer una jornada de formació de tracte amb els mitjans. No sé com devia anar, perquè no em tocava, però pel què van comentar els que hi havien anat, va ser molt instructiu.

Dimarts passat, dia de la segona part del seminari, va seguir la tasca amb una jornada on, professionals del sector, havíem de donar les claus a la vuitantena d’inscrits perquè la comunicació entre entitats, federacions i altres elements de la cultura d’arrel, fos més fluïda amb els mitjans. Parlant ras i curt, com ho hem de fer per sortir a la tele. A la nostra, clar.

I, a més, amb la paradoxa que aquesta segona jornada la fèiem en el mateix auditori de televisió de Catalunya. Tot un luxe.

Sabeu quina sensació em va quedar? A mida que avançaven les hores, semblava que els hi és igual, a les nostres entitats, que existeixin uns mitjans de caràcter local i comarcal. Que hi ha una premsa comarcal que es nodreix, bàsicament, de l’activitat de l’associacionisme. Que hi ha multitud d’emissores d’abast local que poden fer de referent informatiu. Que si no venen les càmeres de la tele… la nostra tele! és com si fracasséssim en la nostra activitat. De debó, el debat em va semblar, en molts moments, el de sempre. Els castells sí que surten i la resta no.

Els deu o dotze ponents que vam passar per la taula de l’auditori de televisió de Catalunya havíem portat, cada un de nosaltres, mil formes d’ajudar a les entitats a donar publicitat i a utilitzar-nos, com a emissors. Els de la premsa escrita ens van explicar que, amb ells, podrien arribar a un públic potencial de gairebé tot el principat. Els dels mitjans digitals, amb el ciberperiodista, blocaire i director de l’Agència Catalana de noticies Saül Gordillo al capdavant, explicant que, avui en dia, tots podem fer de periodistes sabent utilitzar els mitjans i les possibilitats que ens dóna la xarxa. En Joan Carles Peris, cap d’informatius de Tvc els caps de setmana, explicant que no tot pot tenir cabuda a les dues hores llargues d’informatius, però que hi ha altres sistemes i maneres d’utilitzar la tele. Servidor, explicant que existim uns programes temàtics que tenim una mica més de marge. Però… res. Les crítiques més dures, sens dubte, van anar per una televisió que, pel què sigui, dóna la cobertura que dóna.

Entre tot això, amb bona part dels ponents a mida que avançava la jornada, anàvem penjant missatges al facebook o fent piulades al twitter on explicàvem el què s’anava dient.

I aquesta va ser una altra paradoxa de la jornada. Potser va ser la primera vegada que aquests periodistes parlàvem de Cultura popular en un espai de periodisme 2.0. Mentre que a l’auditori continuava la mentalitat 1.0. És per plantejar-s’ho. O ens baixem una versió actualitzada de discurs o, en poc temps ens podem trobar desfasats.

Això si no peta el sistema abans, clar.

Quim Rutllant
Periodista