Intendència

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Vinc de comprar. Bé, del supermercat, ja em coneixen… de sobres! Se n’han fet un tip de veure’m i, ara, a les velleses, encara més. De fet, calculo que no hi ha jornada laborable que per alguna raó o altra, més d’hora que tard, hi acabo entrant. Sense anar més lluny, la Montserrat, amb l’excusa que volia fregar, soleta, una vegada més tot lo terra de la casa i, amb la voluntat (ja us ho diré) de que no li trepitgés la magna obra (ja ens coneixem), m’ha despatxat a comprar una sèrie de queviures:

• D’això, Llorens, aquí tens lo carro i… vés-te’n al Súper.

Au, ja la tens! Encara no he tingut temps de processar l’ordre rebuda per, a continuació, continuar computant:

• Agafa la llista!

Així que, sense tenir temps de dir “ni mu”, m’he trobat creuant la porta del carrer enfilant direcció a la botiga. Al cap de poc caminar, he girat la mirada i, en la distància, he vist al replà de la llar la mestressa amb batí, pal i “fregona” gesticulant amb la mà. Ja us ho diré, satisfet, interpretava que, l’estimada, en la llunyania, em dedicava mostra efusiva d’amor. Veus, (m’he dit) quin detall més bonic, en el fons potser sí que sóc bon espòs, ben mirat, encara m’aguanta,no?

Resumint, m’endinso en la superfície alimentària, saludo a les dependentes, les quals, amables, em fan rialla i, de forma mecànica, cerco amb los dits per les butxaques de l’abric la llista de la compra però… Ai las! M’adono que no la porto al damunt i… llavors; Reina Santíssima! què faig? Torno endarrere? No, que estarà tot moll! I clar, Àngela! De sobte, se m’ha encès lo llum i ho he entès. La gesticulació rítmica de la parenta, venia a tomb perquè m’adonés que no portava el paper al damunt i, per això, m’avisava que l’anés a recollir. Ostres, tu!

Total, m’he embolicat la manta al cap i he fet una llista alternativa per l’ocasió: quatre llaunes d’això, tres paquets d’allò, dues ampolles d’aquí, una oferta d’allà… que, en comparació al paper original, no n’he encertat ni una i, carregat com un ruc, he refet camí fins al pòrtic on m’esperava amb la cartera perquè hi tornés (i també pagués) i, ja posats, portés el que la llista deia. Asseguro que al final, el terra s’ha ben eixugat. I tant!

Una abraçada ben forta… i fins a la propera!