Qui fa un cove fa un cistell
Coves, cistells, paneres, cabassos…. nascuts de l’art popular que actualment s’han convertit més en objectes decoratius de llars i comerços que no pas per els usos que els cistellers, o sargaires com també es poden conèixer aquests artesans, van donar-los en un origen.
De cistellers a casa nostra en queden pocs, però en queden. L’ofici era fins fa poques dècades ben present, fins que el plàstic va fer la seva aparició de manera extensiva i va substituir els preciosos coves i cistells… A la majoria de pobles i viles, hi podem trobar encara cases amb les següents denominacions: cal cisteller, cal coves, cal cistells o can sargaire. Aquests topònims de cases són testimonis de la presència arrelada i continuada d’aquest ofici.
Pel que fa a l’antigor de la seva praxi trobem vestigis en assentaments humans prehistòrics molt antics. Segons l’etnògraf Ramon Violant i Simorra la creació d’estris amb fibres vegetals per traginar coses és una industria manual anterior a l’ús de la ceràmica.
Els tipus de fibres vegetals utilitzades en la confecció de cistells i coves és variada, existeixen variants territorials que responen a si es fa un tipus de planta o un altre, A Catalunya es confeccionen amb els següents materials: palla, palma, jonc, canya, bedoll, avellaner, castanyer, diferents varietats de vímets i sarga…
Però la veritable meravella de l’ofici rau en el fet que l’activitat es desenvolupa de manera totalment manual, de manera literal. No existeix cap mena de suport mecànic i les eines són força rudimentàries: ganivet, podall, falçó, canal, esberlador… Són les mans de l’artesà que amb moviments precisos, repetitius i tècnica va teixint tot donant forma adient a l’ús que se li vol donar al cistell o cove.
De tipus de cistells n’hi ha molts, per triar i remenar. Alguns són un bon estri que faciliten les tasques i les necessitats domèstiques com per exemple el cistell de pa i trago que servia per dur el menjar al tros i poder fer un mos tot treballant. O bé el cistell pelapatates, o la ouera, el d’anar a mercat, la cargolera per purgar cargols, o la tafanera també coneguda com xafardera i que permet comprar i amagar el producte lluny de les mirades curioses. D’altres pertanyen al món del treball com el cistell d’aviram i la conillera que serveixen per traslladar aus, pollets, i conills a mercat per ser venuts o el cistell de veremar.
D’igual manera passa amb els coves. A la llar el cove de la roba bruta gros, alt i amb tapa contrasta tant amb forma i tamany amb el cove de la roba que serveix per dur la roba a estendre un cop neta o a planxar un cop eixuta. Pel que fa a coves dedicats al treball trobem coves de carboner, de torner, de taper, de llenya, de pallar que serveix per dur la palla del paller als corrals, o el de pouaire que s’usava per desplaçar rocs i terres quan s’escuraven els pous. Fins i tot podem trobar coves pensats per pescar o per caçar.
No tots els cistells i coves pertanyen a l’àmbit domèstic o del treball, també l’àmbit que s’anomena simbòlic que entre altres coses reuneix tot allò relacionat amb la festa i amb la religiositat té cistells específics. En el camp festiu les caramelles usen un cistell rodó per efectuar la capta. En el camp de la religiositat popular trobem el cistell d’oferir que tenia una utilitat en els rituals mortuoris ja que es feia servir per dur menges, diners i cera per dir la primera missa per un difunt.
Però de les mans dels cistellers no només surten cistells i coves. Amb la tècnica dels cistellers poden fer-se d’altres objectes com per exemple les gorres de cop i també sonalls, nines i altres joguines per infants.Com a curiositat final podem dir que fins a principis del segle XX molts dels gegants festius tenien confeccionats, el cos i els braços, de vímet amb tècnica de cisteller, construccions molt semblants les podem veure encara en els gegants Belgues.
Per saber-ne més:
Albó Roser. A la recerca del cistell Perdut. edita El Crit de l’Ôliba. Barcelona 1995
Violant i Simorra, Ramon. L’Art Popular a Catalunya. Edició a cura d’August Panyella i fotografies de Jordi Gumí. Edicions 62, Barcelona 1984
