Reinventar-se

Des de fa uns quants anys corre la brama, i no del tot infundada, que l’associacionisme està de baixa. Que la gent no està interessada en tot allò que oferia el fet de fer-se soci d’una entitat cultural o recreativa. Només les esportives semblen sobreviure. Les noves tecnologies ens ofereixen moltes alternatives que ens mantenen amb els ulls enganxats a una pantalla, negant-nos qualsevol altra necessitat. I ens ofereixen també una vida plena de canvis constants. No fa gaire dies parlava amb un bons amics dels més de 25 anys en què vaig treballar per a l’organització de les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya quan formava part de la Junta d’ADIFOLK.

I, col·locant-nos als anys 80-90 del segle passat, els explicava com es coordinaven més de 40 actuacions arreu de Catalunya durant 10 dies, amb mitjans que els nostres fills ni coneixen, com connectàvem amb l’Europa de l’est via fax o amb trucades a centraletes que havien d’anar a avisar a veïns més o menys llunyans; com trigàvem entre 15 dies i un mes a rebre una carta d’Amèrica del Sud; o que el contacte amb la Xina o el Japó era quasi un miracle. I fa poc més de 25 anys d’això. No us penseu pas que parlo de la prehistòria.

Crec que tots aquells que porten molts anys treballant altruísticament per a una entitat cultural han patit també grans canvis de concepció, d’objectius, de maneres de treballar, i han d’haver arribat per força a una conclusió que pot semblar terrible però que no té perquè ser-ho: allò que “res tornarà a ser com abans”. Una sentència que, de bell antuvi, pot desanimar, fa pensar amb l’edat, amb els absents, amb temps passats gloriosos que tal vegada enyorem i ens delim per poder reviure.

I es barregen i es confonen l’existència pròpia amb la de l’entitat que ens ha vist créixer, dues vides que sovint han estat tan unides que costa separar-les, que no podem evitar confondre i dissoldre en una mateixa vivència a la qual atorguem inexorablement una data de caducitat més propera que llunyana… I, malgrat que sigui molt i molt difícil, no ho hem de fer. Hem d’intentar driblar aquest atzucac al qual ens sotmetem quasi d’una manera forçosa i ineludible, que ens corca interiorment, però al qual hem de saber donar la volta.

Cal reinventar-se. Cal fer que tot allò pel qual hem lluitat, l’essència de l’associacionisme i el patrimoni cultural que suporta un poble torni al primer pla. I tots hi podrem aportar el nostre granet de sorra. O és que no n’hem passat, de dificultats? O és que davant dels grans problemes no s’han sabut trobar solucions?

És clar que els problemes ara tenen uns altres noms. És clar que els més veterans podran dir: érem joves, aleshores! I és veritat. Però els nostres antecessors no tant, i també van lluitar per la supervivència. I van trobar les idees i les fórmules per arribar fins on som actualment.

I ara també les trobarem. Per subsistir i per tornar a créixer. I perquè ens segueixin tots aquests joves que ara no veiem, però que segur que a l’hora de la veritat hi seran. I tots plegats n’hem de fer de molt grosses, no en tingueu cap dubte!