Reclam de tords
Ja sabeu que sóc una mica entremaliat… Així doncs, començaré amb un tema que no té res a veure amb el final, però crec que us interessarà. I en acabat, el secret d’avui, també deixarà de ser-ho.
Des de la segona meitat del segle XIX, intel·lectuals i erudits de l’època com Milà i Fontanals o Marià Aguiló entre molts d’altres, van començar a estudiar, descriure i recopilar determinats aspectes de la vida quotidiana i festiva d’aleshores. Estimulats per l’esperit de la Renaixença, intuïen que calia recuperar la memòria i impulsar aspectes que refermaven el sentiment identitari a Catalunya. Havien nascut, mitjançant el que anomenaven ‘excursions científiques’, els folkloristes. Aquest impuls va continuar a principis del segle XX, amb intel·lectuals com Rosend Serra i Pagès, Tomàs Carreras i Artau o Josep M. Batista i Roca, per exemple. La concreció de tots aquests esforços es va fer visible l’any 1929 quan es crea a Catalunya el primer museu etnogràfic, l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll fruit de la iniciativa privada. Posteriorment, Joan Amades i Gelats folklorista, i Ramon Violant i Simorra ja considerat etnògraf, destaquen als anys 30 i 40 quan es crea el primer museu de caràcter públic i segon més antic de Catalunya d’aquesta temàtica on ambdós van treballar plegats. Va ser el Museo de Indústrias y Artes Populares, avantpassat de nostre Museu Etnològic, de titularitat municipal, inaugurat el 1942 al Poble Espanyol de Montjuïc. De vegades, va bé recordar quins són els orígens dels nostres museus com és el cas, ara, del Museu Etnològic de Barcelona.
I d’aquesta manera, ens acostem a l’objecte que he escollit, del qual també és interessant saber-ne una mica l’origen. Perquè fins i tot de les coses més senzilles val la pena saber-ne. I com que és un objecte que sona, el farem sonar. I com que és un objecte amb història, us en faré una pinzellada.
És un estri de caça. És un reclam per caçar dels quals hi ha diferents versions, però la que tenim al museu, recollida per Violant l’any 1943 a Lledó d’Empordà, sembla ser la tipologia amb més tradició: és un reclam de tords.
És un xiulet de llauna, amb forma de semiesfera i que duu un cordill per poder-lo dut penjat al coll, amb dos forats oposats entre ells. Es coloca entre els llavis i es bufa, intentant reproduir el cant del tord per atreure’l. Caçar-lo es pot fer de diverses maneres, però em centraré en la que té relació amb el xiulet.
I primer, la pinzellada d’història: el que us llegiré, descriu com una pràctica recomanada i habitual la forma de caçar tords amb reclam de llauna, fa quatre-cents anys…
Segons el llibre “Secrets de Agricultura casa rustica y pastoril”, conegut també com “Llibre del Prior”, de Fra Miquel Agustí de Perpinyà editat el 1617 i en una edició ampliada del 1722 en castellà, parla al capítol Nono, sobre “Secretos de la caza de las aves con diverfos modos”. En el paràgraf que es refereix a “cazar tordos al paffo” diu… “Para tomar aves con liga un hombre puede cazarlas poniéndose dentro de una mata bien cubierto de ramos, y enligar unas varillas y ponerlas por los pimpollos de la cima de la mata, y poniendo aves con jaula por reclamos…” i a més diu…“también fe pueden reclamar con los reclamos de laton, como lo acoftumbran en algunas partes en el principio del invierno en las mañanas quando paffan.”
I tot seguit el que Ramon Violant i Simorra escriu l’any 1943, quan recull materials a l’Empordà:
“Reclam de tords. Serveix per caçar tords amb reclam, en temps de la passa. Hi ha dues parts de tocata. L’arriot que es la part gairebé de cant imitant les cantades del tord; i les notes finals, titejar que acaba amb tit!, que sembla que és el que atrau més els ocells. Es porta penjat al coll, el reclamador y gairebé no se’l treia de la boca, y anava modelant el cant del mascle. Els reclamadors, abans ho tenien com un ofici que s’explotaba, a tant per temporada, d’esmorçar y pagat a un preu de unes 50 pts.; des de les 6 a les 10 o cuan hi havia molta passa fins al migdia. Fet a Lledó, tipic de Navata, Ordis, Cistella, Lledó y camins de l’Empordá amb la Garrotxa. Donatiu de Pere Vaireda Olives de Lledó”. Us heu adonat de les semblances en la descripció? Malgrat el temps passat, l’estri és pràcticament igual. Fins i tot en l’actualitat es venen reclams del mateix tipus per internet.
La pervivència de la forma i els usos fan que qualsevol objecte, per modest que sigui, pugui ésser considerat patrimoni etnològic. I així ho va considerar el donant d’aquest reclam, Pere Vayreda i Olives historiador de Lledó d’Empordà un any abans de morir, fent donació a Ramon Violant d’aquest petit reclam. Nou anys abans, havia fet donació d’un herbari heretat del seu pare, a l’Institut Botànic de Barcelona.
