Dites populars pels mal dits populars
El ministre de l’interior d’Espanya, el val·lisoletà (però català d’adopció) Jorge Fernández Díaz ha estat espiat en el seu propi ministeri, i dels enregistraments d’una conversa amb el Director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, el madrileny (però català d’adopció) Daniel de Alfonso Laso se’n pot deduir, presumptament, un especial interès per destapar suposats draps bruts d’alts dirigents de partits independentistes, fet que, segons afirma el mateix ministre a la conversa, estava en coneixement del President del Govern, el compostel·là Mariano Rajoy, declarat persona non grata a Pontevedra, la ciutat que l’ha vist créixer.
Fins aquí una notícia política. Però nosaltres fem un programa de cultura popular, no de política. I és per això que, a continuació, els oferim una llista de dites i refranys populars. Però populars de veritat, nom com segons qui que se’n fa dir i no en té res de popular. Per cert, demano disculpes a l’avançada a l’admirat Víctor Pàmies per la flagrant intromissió a la seva secció setmanal. Afortunadament, el refranyer és llarg i abundós i n’hi per a tots.
Cadascú s’ha d’aplicar els consells que sol donar. Seràs causa de molts mals si fas testimoni fals. Tothom vol la justícia, però no per casa seva.
I un càrrec públic ha de vigilar també perquè mentida en boca de rector, pecat major. I ha d’anar en compte de no posar l’aixeta al cul al seu superior, de no implicar-lo, de no arrossegar-lo cap al fang. Clar que també és veritat que si no hi hagués alcabotes, no hi hauria putes. I que tan lladre és el que roba com el que s’ho mira.
També es diu que el temps posa a cadascú en el seu lloc i que qui la fa, la paga. O també que a gall que fa renou, li estrenyen el coll. En castellà dirien: quin siembra vientos, recoge tempestades o bé quien a hierro mata, a hierro muere. Però en aquesta espècie d’entelèquia que podríem anomenar “Pell de brau” sembla que les lleis no són iguals per a tothom.
I hem d’exigir que o tots lladres o tots serenos, o tots frares o tots canonges, o tots moros o tots cristians. I no és menys cert que el respecte de la llei ha de començar pel Rei. Però aquest seria ja un altre tema…
El mentider ha de tenir bona memòria. Quan es volen donar figues per bigues, o gat per llebre, o garsa per perdiu, quan es vol fer veure la lluna al mig del dia, no pots donar garrotades de cec. En cas contrari, les acusacions corren el perill d’esdevenir un bunyol, un esguerro, un nyap, una cocouada. És molt fàcil escampar enraonies i falsedats i és molt difícil de restablir el bon nom de la persona injuriada. Difama, que alguna cosa queda.
I és que és més fàcil descobrir un mentider que un lladre. El lladre pensa que tots roben, el que en castellà seria cree el ladrón que todos son de su condición. Qui oli remena, els dits se n’unta. I no és menys veritat que, malauradament, els lladres presumptament de casa són els més dolents.
Però particularment detesto més la mentida que el furt. Perquè la mentida és més severa, més cruel. En el moment que algú et menteix et roba la innocència de la sinceritat, la pau de la refiança. I això ja no es pot tornar a comprar enlloc.
