Jo, per Tots Sants, no em disfresso
Diuen que les tradicions canvien. I és veritat. El que d’entrada pot semblar una afirmació contradictòria, ja que la paraula tradició per a molts és gairebé un sinònim d’immovilisme, és una realitat fefaent que només fent una miradeta enrera podem comprovar fàcilment.
Però si ens hi fixem bé, potser no són exactament les tradicions les que canvien, sino que aquestes pateixen petites o grans alteracions provocades per l’inevitable evolució de la quotidianitat, del dia a dia. Hom podrà dir que el Carnestoltes, la Festa de Sant Joan o el Nadal, per citar-ne només algunes, no se celebren ara com abans. I, segurament, tindrà raó. El pas del temps ha fet oblidar significacions, ritus, costums o atuells que avui en dia no veiem per enlloc.
La tradició doncs ha canviat, o potser només ha evolucionat? Potser la tradició en sí és la mateixa de sempre. El Nadal sempre serà el Nadal: sense significacions religioses (és clar que les misses del Gall han perdut força assitència); sense caldo i carn d’olla (els llagostins no t’exigeixen tantes hores de cuina i estan impressionants); amb pessebres de figueretes de plàstic (els nens d’avui en dia són massa moguts per arriscar-te a tenir figures de fang, i són tant cares…); amb arbres de Nadal reciclables (aquí segurament hi sortim guanyant); i un llarg etcètera d’exemples que no ens acabaríem.
Però crec sincerament que el Nadal segueix essent el Nadal. I, com a mínim jo, i penso que molts d’altres, encara xalem quan dies abans del 25 de desembre, quan t’acomiades d’amics o coneguts als que saps que no veuràs fins després de festes, els dius un estarrofat “Bon Nadal”, i els abraces i els petoneges com no fas la resta de l’any. En el fons, sabem que s’acosten uns dies especials, malgrat la comercialització exagerada dels regals o els insuportables sopars d’empresa.
Un altre cas ben diferent és quan tota aquesta comercialització, tota aquesta propaganda i tot aquest negoci pur i dur, decideixen substituir una festa i apostar per una altra d’importada. Aquest és el cas, al meu entendre de la Festa de Tots Sants i el del ditxós Halloween. Aquí no hi ha evolució. Aquí el que mana son els interessos de tots tipus: econòmics, globalitzadors, estètics, etc.
I per molt que ens hi capfiquem, i malgrat La Carbassada de Ripoll, que compta amb més de tres generacions de tradició, i algunes altres puntuals excepcions al Pirineu, la carbassa foradada no és específicament nostra, si més no, no ho és d’una manera genèrica.
Per Tots Sants, a Catalunya, es recorden els morts, no se n’intenten provocar de nous a partir dels ensurts i les disfresses de zombi. Per Tots Sants hi ha castanyes i moniatos i panellets. I si bé tothom és ben rebut, aquest Halloween dels nassos té un caràcter invasor que em fa molta ràbia. I davant les invasions, sempre quedarà la resistència. Jo, per Tots Sants, no em disfresso.
