L’històric concurs del segle
Difícilment trobareu una columna del FESTA TA FESTA dedicada al món dels castells. Recordo que en ocasió d’aquell primer 4 de 9 net dels Minyons a Girona a les Fires de Sant Narcís, aquell 25 d’octubre de 1998, que va coincidir amb la tradicional Diada de Santa Úrsula a Valls, em sembla que en vaig fer una d’extra (aleshores no fèiem columnes) que parlava, sobretot, del que havien dit alguns castellers vallencs, lamentant-se que després de tants anys de viure els castells, s’havien perdut un moment històric com aquell per no estar en el lloc oportú en el moment oportú i que aquestes diades en què es tiren grans castells no haurien de coincidir entre elles.
Al FES TA FESTA ja tenim un especialista, en Carles Esteve, i per això penso que la meva opinió, en segons quins temes, no ha de ser massa important pels oients. La realitat però és que enguany no me’n puc estar. Una vegada més hem viscut una altra diada històrica, sens dubte l’adjectiu més utilitzat. Jo la definiria i publicitaria amb molts altres adjectius amb més reclam: espaterrant, fantàstica, clamorosa, tremenda, estupenda, fenomenal, increïble, sorprenent, etc.
Però ens decantem sovint per la paraula històrica. I la repetició d’aquest concepte fa que molta gent, aquells a qui no els interessen els castells, aquells a qui molesta que se’n parli tant, aquells que només saben del Concurs de Tarragona allò que han dit al telenotícies, pensin, o vulguin pensar que no pot ser que cada nou concurs, que cada nova diada esdevinguin històriques un any rere l’altre.
Però la qüestió és que és així. Objectivament. Diria que empíricament i tot. Sobretot si constatem que ens trobem davant la màxima quantitat de participants, que s’han fet els castells més espectaculars mai fets, que un any més hi ha hagut la màxima assistència possible de públic (el recinte no dóna per més), o que s’ha comptat amb la màxima difusió mediàtica assolida fins avui en dia.
Que ha estat històric també es constata amb els resultats: a Torredembarra, a la sessió dedicada a les colles de set, es va carregar per primera vegada un castell de vuit; a la del dissabte a Tarragona, la competició de les colles de vuit va fer el mateix amb un castell de nou; i a la de diumenge, a la de les colles de gamma extra, es va descarregar un castell de deu també per primer cop.
I encara hi podríem afegir circumstàncies realment remarcables com el fet que, també per primera vegada, hi hagi participat una colla estrangera, de més enllà dels països catalans: aquests xinesos dels Xiquets de Hangzou que més enllà d’esdevenir una nota exòtica, van assolir un brillant segon lloc a la classificació, provocant una polèmica notable.
En fi, que per parlar d’aquesta 26è edició del Concurs de Castells de Tarragona el concepte “històrica” se’ns queda curt. Us recomano que llegiu la prèvia del concurs d’en Carles Esteve a la Revista Castells titulada “El concurs del segle”; o la seva crònica posterior “Els verds conserven el tron”. Llegiu-les i veureu que històricament parlant la definició de Concurs del segle és d’allò més encertada i està més que justificada.
O no és veritat que el futbol ens regala un partit del segle cada quinze dies?
