Plegador de punts

Una part dels esforços que actualment fa el Museu Etnològic de Barcelona, per augmentar les col·leccions d’objectes que s’hi conserven, van adreçats a recol·lectar, dins de les possibilitats, objectes del que anomenem oficis “urbans”, entenent com a tals els que van associats a feines que s’han desenvolupat a les ciutats, en contraposició però, sense ser massa estrictes, amb els oficis que podríem anomenar “no urbans” com l’escloper, el pescador, el pastor, el cisteller, el forcaire…

Hi ha sempre la possibilitat d’enfocar aquesta qüestió des d’una altre punt de vista. El qui parla d’oficis “tradicionals” es refereix també als basters, ferrers, terrissers, fusters, boters… Però a les ciutats, aquests oficis sobretot fins ben entrat el segle XX, també hi eren presents! Només cal repassar els noms dels carrers als barris històrics de ciutats com Barcelona per adonar-se de quins tipus d’oficis havien existit. Boters, ferrers, assaonadors, argenters, flassaders, sombrerers, corders, carders…

N’hi ha, d’aquests oficis, que tenen l’origen a l’edat mitjana, n’hi ha de més recents, apareguts en moments en què els avenços han propiciat la seva pràctica i dins d’aquests, n’hi ha que han tingut una presència important i alhora efímera. Em vaig acostant al que vull explicar-vos ara mateix, però encara no… Perquè primer vull parlar-vos d’una peça de vestir que no és altra que les calces a les Illes, a les Terres de l’Ebre, al sud de la Franja de Ponent i al País Valencià o, com diem a la resta del Principat, les mitges.

Aquesta peça de vestir, inicialment no era portada per les dones. El seu ús va ser adoptat dels pobles germànics, pels romans. Durant l’Edat Mitjana, les calces es van anar portant cada vegada més llargues, fins a cobrir des dels peus fins a la cintura i fins al segle XV només els homes usaven calces o mitges; les dones, duien la sabata amb la cama i els peus descoberts. Al segle XVI, la calça es va dividir, tot denominant calça la peça superior i mitja la peça inferior i n’eren dues, una per cada cama. Tradicionalment les mitges fines eren de seda i també n’hi havia de cotó, però entre les classes populars i sobretot a pagès, predominaven les de llana.

Joan Amades, en un article al diari La Humanitat de 1938, explica que a aquestes calces, que ja eren mitges, se’ls anomenava martingala. “Els que no feien bon ventrell de cama i que la tenien com un “flabiol”, segons dir popular, es cosien a l’indret de la martingala que corresponia a la part flaca o desnerida de la cama, un grapat de borra o de molsa, per tal que semblés que tenien un bon tou de cama. Aquest frau o engany fou tan corrent que donà origen a la forma verbal “fer una martingala” com sinònim de fer un frau o engany”.

A mitjan segle XIX sorgeix la mitja de malla i cap al 1900 les mitges són de costura, com a conseqüència de les noves tècniques de producció. I després, apareix el niló. El 1935, el químic nord-americà Wallace Carothers va inventar aquest material al qual va definir com «una nova seda feta amb fibra sintètica» que va canviar la moda femenina quan, tres anys després, s’anunciés l’arribada d’unes noves mitges fetes amb el seu material, més resistent i suau que les que s’usaven anteriorment.

A partir de 1940 constitueix una autèntica revolució, que supera les mitges tradicionals en elasticitat, comoditat i durada. La llarga postguerra civil a Espanya i la Segona Guerra Mundial, entre racionament, escassetat i misèria, constitueix un parèntesi en què la disponibilitat de mitges es fa difícil. Fins i tot algunes dones es pintaven una ratlla amb tinta xina al panxell, per tal de simular que duien mitges amb costura, just la moda del moment. Al mateix temps apareix un nou ofici exercit per les dones: L’ofici de Plegadora de punts de mitja. Les mitges, eren resistents però fins a un límit. Els desitjos de dur mitges era gran i la necessitat de dur-ne per apaivagar una mica el fred també comptava. Però les mitges, sovint patien enganxades i unes mitges noves eren, en temps d’escassetat, un luxe. Un parell de mitges podia costar fins a 100 pessetes al 1960 i això eren molts diners. Aleshores va aparèixer al mercat una eina que amb un soroll característic i carrisquejant, per un mòdic cost, podia reparar – “collir” en deien – els punts de les mitges de les anomenades “carreres”, (quí no ha sentit mai dir…”se m’ha fet una carrera a les mitges…!) i aquesta eina les deixava gairebé com noves. Des dels anys 40 fins ben bé finals dels 70 del passat segle XX, va ser una feina que realitzaven exclusivament les dones, bé a casa o en petits locals “esgarrapats” als portals de les escales de veïns, com un sobresou que s’aportava a l’economia familiar. També ho feien les merceries, que anunciaven a l’aparador el servei amb uns cartells que en castellà, deien: “SE COGEN PUNTOS DE MEDIAS”.

Amb la progressiva millora de les condicions de vida i sobretot per l’aparició de noves fibres i de nous sistemes de fabricació que barataven els costos de les mitges, aquestes eines i l’ofici, van quedar totalment obsolets i van desaparèixer de la nostra vida quotidiana.

De les eines d’aquest ofici, de la plegadora de punts de mitja és del que he volgut parlar-vos avui, amb la seguretat que molts de vosaltres ho recordareu. Al Museu Etnològic de Barcelona tenim les eines des de l’any 1999, fruit de la donació d’una companya del museu, que de jove havia exercit l’ofici de plegadora de punts de mitja a casa seva. M’agradaria amb aquest secret d’avui, retre-li homenatge com a donant d’objectes que ja són patrimoni de tots nosaltres i amb ella a l’immensa quantitat de persones que desinteressadament han donat objectes de forma gairebé anònima al llarg de la història del Museu Etnològic de Barcelona, per poder entendre i explicar la vida quotidiana i la memòria col·lectiva del nostre país. Va per a elles!