Utilitats pràctiques de resos,
oracions i pregàries

Àngel de la Guarda,
dolça companyia,
no em desempareu de nit ni de dia.
No em deixeu sol perquè em perdria.

Amb aquesta pregària la meva mare volia ensenyar-me a resar i pretenia que cada nit m’acomiadés del dia i així donar pas al meu particular món màgic de somnis d’infant. Després a la catequesi em van ensenyar un munt de resos i oracions que apreníem i repetíem com lloros sense saber ben bé què dèiem, era la fe del carboner.

Més enllà dels resos apresos a les catequesis i que podem considerar-los de “manual” la cultura popular ha generat un seguit d’oracions, moltes, que tenen diverses utilitats. Algunes van associades a sants concrets i es tracta de demanar i potenciar la seva intercessió en aquelles coses que destaquen, ja que no tots els sants i santes serveixen per a les mateixes coses.

Una mica passa el mateix amb els resos, oracions i pregàries, ja que aquestes tenen també especialitzacions. Així podem trobar un reguitzell d’oracions dedicades al moment del dia, per exemple per donar la benvinguda al dia o per acomiadar-lo. D’altres van relacionades amb el menjar i el beure, d’altres pretenen intervenir en la metereologia com les anomenades de comunir. El treball, la salut, també tenen el seu lloc en les oracions, com també diversos moments del cicle de la vida, com el festeig, el part i el naixement, o la mort. A Menorca es resava Un dia m’he de morir./Bon Jesús i no sé quan/ que la mort en a venir / ve secreta i no cridant.

Si bé és cert que a les nostres generacions el que ens ha arribat d’aquestes pràctiques oracioneres és ben poca cosa, sí que conservem alguns exemples en la memòria i que curiosament parlant amb en Gustau Molas ( sí, home! el dels Secrets de l’Etnològic) les que ens venien al cap eren en castellà, per què serà? Una és de l’època d’estudiant d’en Gustau, en què s’invocava la Mare de Déu per superar l’assignatura, és aquella de “Virgen santa, virgen pura haz que apruebe esta asignatura”. Una altra de ben curiosa per quan un perd i no troba alguna cosa, cal fer un nus a un tovalló i dir…”San Honorato, San Honorato, los cojones te ato. Si no me lo encuentras, no te los desato“… i sembla que, al final, funciona. Aquesta dedicada a Sant Honorat troba el seu equivalent en la catalana recollida a Llofriu: Santa Magdalena/ Porta la cadena / per lligar el Dimoni/ Visca Sant Antoni. Cal dir que el dimoni és qui ens fa perdre les coses.

Però del que es conserva un record viu, encara que prou esvaït pel que fa a la precisió de les informacions, és l’ús que es fa de les oracions, en aquest cas de les de manual o apreses a la catequesi, com a eines per mesurar el temps. Per exemple Montserrat Benaiges de Gràcia em comentava que el temps de dur el termòmetre de mercuri per saber si es té febre o no es fa amb un nombre determinat de l’Ave Maria. Rosa Dalmau de Sant Boi del Llobregat em donava la informació que el seu pare ho feia amb Kirye Eleisons.

Tot i que l’oració guanyadora en el rànquing de les mesuradores del temps és el Pare Nostre. I amb aquest, tant del temps precís com del relatiu i especulatiu. Així per exemple quan un ja està a les acaballes es diu que li queden dos pares nostres i actualment hem substituït per l’expressió dos telediaris. I s’ha de dir que els temps aplicats amb el Pare Nostre ha trobat un camp fèrtil en la cuina dels ous. Ous passats per aigua entre dos o tres pares nostres, fins i tot 4. Els ous durs un cop arrenca el bull poden ser 14 pares nostres sinó més.

Jo ho veieu probablement aquesta pràctica antiga de fer servir les oracions que tothom sabia com a eines de mesura del temps és un primer exemple de sistema internacional de mesura, imprecisa això sí, practicat per la gent senzilla. El que són les coses de la cultura popular!!