El tango de la punyalada
M. Antònia Pujol

A vegades, trobar una parella fàcilment porta conseqüències greus. En aquest cas, un ball es va acabar pitjor que no es pensava el ballador que havia trobat una noia ben guapa i fàcil. Caldria situar la cançó al segle XX, ja que ballen un tango. El lloc és l’Empordà (Sant Telm a Sant Feliu de Guíxols). El tema dels homes que creuen haver fet una gran troballa per tenir relacions i després són ells els qui en reben les conseqüències és un tema que ja surt a d’altres cançons, amb carreters, i que en posteriors edicions podrem recuperar.

Les malalties de transmissió sexual han estat motiu de befa per part de la població de cara als homes. De cara les noies, un possible embaràs ja feia més evident aquestes relacions considerades clandestines en un moment social. Per tant, de cara als homes, l’evidència d’aquestes relacions havien de ser visibles només a partir de les malalties que podien haver-se contagiat.

La cançó va ser recollida a l’Escala (Alt Empordà) per part de Ramon Manent. Era Ma. Teresa Pellicer qui la hi va cantar. I va ser inclosa al Cançoner de butxaca (Eines de cultura popular, 2001).

Ens la canta Ma. Antònia Pujol, que canta i toca la tenora i fa la direcció artística del seu CD, VIDA.

———————————————————————————-

El tango de la punyalada

L’orquestra de la Punyalada
tocava un tango dolç i fi
una nit que al “Globus” vaig anar
per ballar i poder-me divertir.

Em vaig fer amic amb una nena
guapa i rossa com un fil d’or
i en veure-la tan encisera
tot seguit vaig declarar-li el meu amor.

Mentre aquell tango ballàvem
amb frases dolces com la mel
vaig procurar fer-la meva
ell em va jurar ser fidel
La-ra, lara- la-la-la…

I a l’arribar l’altre diumenge
la vaig anar a buscar
i a dintre els banys de Sant Elm
nostres passos vàrem encaminar.

All`a la sombra d’una penya
contemplàvem el mar immens
nostres llavis van ajuntar-se
i tot seguit vàrem perdre el coneixement.

Ella es torna tota roja
i jo més vermell que un pebrot
i per més que ho intentéssim
cap podia dir-se un mot.

Però la nena més refeta
s’aixeca i baixet em diu:
-‘nem que el sol se’n va a la posta
i som molt lluny de Sant Feliu.

I al cap d’unes quantes setmanes
aquella nena em va deixar
i jo recordo el jorn aquell
que a penes si podia caminar.

En vaig anar un quant de temps en crosses
siguent la burla de la gent
que de baix baix tots murmuraven:
-li ve d’un tango que li ha anat malament.

Des de llavors quan sento música
me ve una mena de tristor
perquè recordo aquell tango
causa de ma perdició.

No voldria que cap més rossa
em tornés a carregar els neulers:
-fora tangos ni romanços,
ja no vull… ballar mai més!