Centenari

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Ep, aviso! (L’acudit que explicaré és dolent de veritat), però… sabeu què va fer “lo Napoleón Bonaparte” quan va arribar als 40 anys? No? Doncs, anar cap als 41! (riu) Què? He avisat, eh? I és que… ben mirat, però, en termes quantitatius; 40, 41… tant és! Només és un número seqüencial darrera de l’altre. Oh, però, (pensareu… –bé, puntualitzo, jo ho penso- ) entremig ha transcorregut un any sencer de calendari que, traduït també en números, equival a 365 dies i, relacionat amb el cos humà, a les meves alçades, afegir un altre període més “d’aquestos”, les frontisses que porto (articulacions) s’han anat rovellant una mica més, com lo cervell que passejo, que com ja heu pogut anar comprovant amb tot aquests temps, cada vegada que explico un nou número al marcador, m’assemblo més a una regadora!

Bé, intento continuar… Resulta que en el Fes ta Festa estic de centenari. Ai, Santa Quitèria, qui ho havia de dir! Amb la pertinent dissertació d’avui, la secció arriba a la centúria. Bufa! Però, ja us ho explicaré… només és una xifra (rodona, això sí) però, no és altra cosa que una quantitat numèrica de col·laboracions estructurada per això que a l’escola “mos” ensenyen de ben petits. És a dir: allò de les unitats, desenes i centenes. Però, per més peròs que expliqui ara, només és un número que, per poc que pugui, lo mes que ve (si Déu vol) ampliaré amb la col·laboració cap-i-cua del 101! Ves, què hi farem, un altre númeret! Perquè, ben mirat, no succeirà com aquella cosa que passava abans als comptaquilòmetres dels cotxes antics en què, en arribar el marcador al 999.999, la numeració donava la volta i, apa, apareixia per art d’encanteri el 000.000 i, endavant,… que fa pujada!

Viure aquest esdeveniment en ruta era tot un espectacle familiar. Recordo haver-ho viscut quan conduïa per la Nacional “lo 600” que teníem. Sí, què us penseu? Quina emoció! Aquell dia tornàvem de Montserrat. Els de casa, quilòmetres abans que arribés l’instant precís, expectants, controlàvem el marcador. – Calla, calla, que ja hi som… 999.998, 999.999 i… 000.000! Estàvem tan excitats que gairebé ens estimben per “la cuneta”. Però, tranquils, no va passar res. Atrotinadet, l’auto el vàrem fer circular uns quants quilòmetres més, com ara un servidor que, encara tinc alguns minutets més de l’Aguilà per contar.

Una abraçada ben forta… i, fins a la propera!