Els tres quartans
En els objectes d’un museu com l’Etnològic s’hi barregen conceptes tals com la història dels objectes i les històries d’aquests objectes. Sense deixar de banda la història, el que interessa conèixer i explicar en un museu com aquest són les històries, que poden ser moltes i diverses, que viuen de manera invisible en cadascú de nosaltres en molts casos, i ens connecten amb una vivència personal. Tot i això, és clar que mai arribarem a saber totes les històries associades a un objecte però quantes més en coneguem, millor. Com no podia ser menys, en l’objecte d’avui a més, hi ha un petit embolic, perquè començaré explicant una cosa i acabaré explicant-ne una altra. Les dades i els noms són el que són i no s’hi pot fer res. Però al final segur que ho veureu clar, no en tinc cap dubte.
Tractarem dels tres quartans, sabent que molts de vosaltres inmediatament estareu pensant en música, i tindreu tota la raó. Reb el nom de tres quartans una formació musical catalana precursora de la cobla de sardanes que té el seu origen en les cobles de joglars i ministrers que es ressenyen en diversos documents medievals catalans. Fins ara perfecte, no? Però malgrat que a mi m’agrada molt la música, no vull parlar-vos de música, però si dels tres quartans! I com s’ha de fer això? Doncs anem-hi!
Tres quartans, també és el nom que rep un objecte que hi ha al Museu Etnològic. I és ni més ni menys que una mesura. Una mesura de capacitat, en aquest cas per al gra, feta de fusta, de les d’abans del sistema mètric decimal, que mesurava el que ara en diríem 18 litres i 360 centilitres. I això és així perquè la referència de mesura era el “quartà” que mesurava 6,12 litres. Però…si us plau! no intenteu fer cap càcul del valor d’un quartà. Entre diferents poblacions de Catalunya mateix, sovint la mesura del quartà era diferent, com també ho era si el quartà mesurava líquids com la llet o el vi. A Barcelona el quartà valia 5,79 litres i a Tarragona 5,90 litres. A Girona el quartà valia 6 cops o mesurons, o sia 18,08 litres i a Lleida valia 6,113 l.
Per intentar controlar el garbuix de mesures diferents i sobretot per tal que no es fessin massa fraus en els pesos i les mesures dels productes, a les Corts de Montsó de 1585, s’aprovava la unificació de les mesures de referència catalanes i la seva reducció a les unitats vigents a Barcelona, diu, “per a llevar los molts y notables inconvenients que resultan de haver-i diversitat de pesos, midas y mesuras en les ciutats, vilas i llochs dels Principat de Cattalunya y Comptats de Rosselló y Cerdanya“. El Sistema Mètric Decimal que utilitzem actualment, no s’implantaria a Barcelona fins el 1871 i a l’estat español fins el 1880.
Però anterior a aquells acords de les Corts de Montsó, existia una institució i un personatge que a la península ibérica té l’origen al final del regnat omeia al segle IX, associat a les mesures en general que m’agradaria comentar. És l’anomenat mostassà o mostassaf, paraula que prové de l’àrab hispànic almuḥtasáb i aquesta de l’àrab clàssic muḥŏtasib, que no era altra que un personatge que s’encarregava de vetllar per la correcta qualitat, mesura i preu dels productes al mercat, així com per l’aplicació de les normatives vigents. L’any 1339 Pere el Cerimoniós implantà el càrrec a Barcelona a imitació del ja existent a Mallorca o València a iniciativa de Jaume I. Des del s XV el càrrec fou implantat a diverses localitats del Principat com Igualada, Blanes, Sant Celoni, Vic, Granollers, Puigcerdà o Tarragona i més recentment en viles com Sabadell, Olot, Cardona, Arenys de Mar i moltes d’altres. Era un ofici per llei incompatible amb altres oficis, elegit anualment el dia de Sant Miquel entre els prohoms dignes de tenir càrrecs públics i cobrava una mensualitat per la seva feina. Era doncs, un autèntic funcionari!
Com tantes altres institucions i lleis, la figura del mostassà va ser suprimida el 1715 en els Decrets de Nova Planta signats per Felip V, tot i que algunes de les seves funcions s’han mantingut al llarg del temps.
I així, tornem a la nostra mesura de tres quartans de què parlàvem!
Procedeix de Manresa i va ser adquirida l’any 1960 a Consol Mallofré, cunyada de Joan Amades. Si veniu al museu i l’observeu, veureu marcades a la fusta, unes xifres: són les dates pirogravades dels anys en què aquesta mesura va ser sotmesa a control pel funcionari corresponent. La marca més antiga és de l’any 1813 i la més propera a nosaltres l’any 1871, en què aquesta mesura va pasar l’última inspecció coincidint amb l’implantació del Sistema Mètric Decimal a Catalunya. Des d’aleshores, s’han quedat pel camí, mesures com el petricó, l’arrova, la cana, la vara, la unça… però avui encara ens fan servei el pam, el jornal, la lliura, el peu, la milla terrestre i la milla marina, la polzada, la dotzena, el porró, del que en parlaré en una altra ocasió, i expressions com… “anem a pams”!
