La núvia vella

De Joan Amades se’n coneix, principalment, els 5 volums del Costumari Català (1950 – 1956) però, molt abans d’arribar-los a publicar, el primer text escrit on apareix el nom del folklorista es remunta (sense peu d’impremta) a l’any 1918. En concret, es tracta de 4 pàgines dedicades a la cançó popular “La Núvia Vella” en la primera de les quals hi ha una il·lustració satírica acompanyada de la partitura musical; en la segona, la lletra de la cançó i una breu descripció tècnica que diu: “… recollida a Barcelona per En Joan Amades amb la col·laboració del músic En Robert Gerhard, i cantada per Na Teresa Gelats. Il·lustrada pel distingit artista Picarol. Clixé cedit per l’Esbart folklòric de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.” i, per acabar la descripció del document, en una tercera i quarta pàgina hi ha un breu article titulat: La Cançó popular on Amades explica que: “La cançó és, sens dubte, la manifestació de més valor psicològic que té el poble; per ella podem arribar a penetrar l’esperit d’un poble. ¿Què hi ha que parli més fondo a l’esperit i que ens commogui més que la música? Tots els pobles de la terra, dels més civilitzats fins als més bàrbars, tenen la seva música, l’art més sublim dels arts, que així ens fa riure com ens fa plorar, fent estremir les més amagades fibres del nostre cor.

La cançó és la més vella i més bella manera que té el poble per a expressar el seu sentiment. L’origen de la cançó es perd en la foscor del temps; l’home se sentí envejós de que els aucells, més petits que ell, cantessin, alegrant així la seva ànima, i va voler imitar-los; inspirant-se amb el brunzir del vent i amb la remor de l’aigua va cantar també, i veieu si n’havia d’ésser de sentit el seu cant, que va arribar fins a adreçar les feres, i més tard els bards celtes amb llurs cants feien anar els pobles a la guerra; els rapsodes grecs, amb ses cantades, força influïren en trempar l’esperit d’aquell gran poble, com el que mai més n’hi ha hagut altre igual, i els trovadors de la Provença van arribar a fer-se seu el món amb llurs melodies. ¿I què cantaven aquests encisadors cantaires? Ho cantaven tot, cantaven lo sublim i lo ridícul, cantaven lo gran i lo petit, i el poble que acudia a la plaça per sentir-los, si la cançó els hi havia agradat, els la feia tornar a cantar, i el cantaire, que la improvisava, la tornava a cantar, segurament ja no exacta com abans, i el poble l’aprenia i se l’assimilava, i un altre la sen’ia d’aquell que l’havia sentit primer i també la cantava, i un tercer ne suprimia qualque cosa, i un quart l’hi afegia, i un quint n’hi barrejava d’altres cançons, i així el poble se la va anar fent seva, identificant-se-la, posant-hi el seu esperit purgant-ne allò que no esqueia prou amb la seva manera d’ésser… I la cançó s’anà perfeccionant amb el retoc de tants milers de mestres que cap d’ells era savi, però que tots eren un pou de sentiment i d’emoció; cap era tan savi com el poeta que l’havia dictada, però tots plegats o eren cent vegades de més; cap era músic, més la creació musical del poble és tan immensa i d’un tan gran valor, que cap músic del món ha pogut igualar-la…”

En relació a l’article, més endavant, Amades l’ampliaria i inclouria en el llibre: Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935) on explica, també, que entre els anys 1918 i 1922 amb la col·laboració del mestre Joan Tomàs recolliren cançons, les quals publicaren primer a la revista “Excursions” de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Respecte al tema “La núvia vella” cal afegir que la informant fou la mare del folklorista i que la lletra respira aires humorístics tot escampant que:

Cincuanta anys faré diumenge,
ja’m comença a passà el temps;
si’m sortia un nas de llauna
l’agafaria amb les dents.
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!

La primera coneixença
(ojalà m’hi hagués casat)
n’era un fadrí apotecari,
un jove molt ben plantat;
no’n tenia altre defecte
que’n tenia un pam de nas;
jo li dic: “passa per l’àngel,
que a mi no m’atraparàs”

La segona coneixença
ja’n va ser-ne un teixidor;
no’n tenia altre defecte
més que n’era borratxó,
tartamut i tort de cames
com les nanses d’un cabàs;
¡me’n creia ser coronela,
M’he quedat a soldat ras!

Al fi ara’n soc casada
amb un jove de quinze anys
que no’n té ni sal ni oli,
¡Déu vos guard dels meus treballs!
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!