L’estel

Al secret d’avui volia afegir-hi un xic de misteri, com acostumo a fer sovint, però… pensant-hi, pensant-hi, avui no ho faré! Perquè vull suggerir-vos algunes coses que potser us faran arribar al mateix lloc on jo he arribat. Vejam…! Els que heu anat a la platja a l’estiu en diferents moments del dia…, recordeu aquell moment de la tarda, la vesprá o s’horabaixa com diuen a València o a ses Illes, en què comença a entrar la marinada, l’escalfor del sol ja no és tan forta i la sorra es relaxa i es refresca per recuperar-se dels milers de trepitjades que pateix durant el dia? O potser, terra endins, el moment en què la llum del sol comença a ensopegar amb les copes dels arbres més alts, generant llargarudes ombres als prats o als camps d’ordi i blat ja segats ? Doncs en aquests moments, però per a mi especialment a la platja quan comença a quedar-se buida, és quan recordo haver gaudit de l’objecte que avui us explico.

Vull parlar-vos dels estels! No d’aquells puntets brillants que en una nit sense núvols som capaços de veure al cel. Tampoc del més proper a nosaltres que és el nostre Sol sinó, dels estels que, vull pensar que molts de vosaltres de nens – o nenes -, o no tant nens o nenes, heu fet volar a les platges o pels grans prats sense arbres del nostre país. Si ha estat així… no us ve de gust pensar-hi? I…per cert, recordeu com eren els vostres estels de paper? O potser ja no eren de paper, sinó de plàstic! Ja veureu que una cosa aparentment tan senzilla, un joc suposadament força divertit, no sempre ha estat joc ni divertit. Ni aquí ni arreu del món on se n’han construït.

Construir i sobretot fer volar estels era i és un costum molt arrelat a Catalunya, però el seu origen ve de molt enrera. De fet el mot cometa prové del grec komee, que vol dir “cabellera”. Tot i això, els seus orígens es troben a l’antiga Xina cap l’any 2500aC. Per als xinesos, els estels tenien a l’origen una funció espiritual de meditació. Després van tenir ús com instrument de pesca i també com a ús militar.

El seu ús va arribar a l’Índia i, d’aquí, a la península d’Aràbia i el nord d’Àfrica.

A Europa els estels arriben a finals de l’Edat Mitjana. Hi ha documents dels segles XIV i XV on apareixen documentats els estels amb usos militars. Al llarg del segle XVII els estels passen a tenir ús com a joc infantil. Però… ai las! A casa nostra, si, vull dir a Barcelona concretament, el febrer de 1775 el seu ús es va prohibir amb l’argument que era una pràctica perillosa ja que els infants que jugaven pels terrats podien “prendre mal”. El document de prohibició signat pel governador militar de Barcelona deia:

“ORDENO, y mando, que Persona alguna, de cualquier estado ó condición que sea, no pueda del dia de la publicación de este Edicto en adelante hacer volar Cometa, ó Grua, ni otra cualquier parte de ella, ni consentirlo a ninguno de sus domésticos, ó dependientes bajo la pena de tres libras por cada vez, que fuere hecho lo contrario”.
Don Philippe de Cabannes, señor de Luttange, Capitàn General y Governador Militar

Més endavant, durant les guerres napoleòniques es va produir una nova prohibició, i és que els estels eren utilitzats pels barcelonins per comunicar-se amb la flota anglesa que assetjava la ciutat.

No serà fins al segle XVIII, que els estels tindran un ús científic. Benjamin Franklin va utilitzar els estels per estudiar els fenòmens atmosfèrics lligats a l’electricitat. Com a resultat d’aquests experiments va inventar el parallamps.

Al llarg del segle XIX l’ús d’estels es va estendre per estudiar l’atmosfera i al principi del segle XX, els estels tornen a tenir una utilitat militar.

Comentaré ràpidament la qüestió del nom que… si senyors, pot ser inacabable… No podia ser d’altra manera que el nostre estel tingui, també a casa nostra, diferents noms com grua, milotxa, miloca, cometa… a França se’ls anomena cerf-volant (cèrvol volador), perquè prové de l’occità sèrp-volante (serp voladora), papaventos en diuen a Galicia, cachirulo al País Valencià, barrilete a Andalusía, papagayo a Veneçuela i Mèxic i a Japó hi ha desenes de noms segons sigui l’estel… però un dels que hi ha al museu és un Tomoe, amb el símbol del mateix nom, representatiu de diverses famílies samurai.

Al museu hi ha estels hexagonals de roba, pintats amb figures inspirades en la imatgeria popular com els que Joan Amades recull al Costumari Català, on comenta que a Barcelona “Hi havia tres nuclis, formats al voltant de sengles parades: la d’En Mingo. que parava a la Rambla dels Estudis, a la paret del palau Comilles, davant de Betlem; la del Sidro, que es posava a la plaça de Sant Jaume, i la del Tòfol, que radicava vora del Rec. En Mingo concentrava els estelaires del Raval, que actuaven als voltants del portal de Sant Antoni; en Tòfol aplegava els de Ribera, que acudien pels verals de la Ciutadella i del Rec, i el Sidro reunia els qui els feien volar pels indrets de l’Alameda o passeig de Gràcia i el Portal de l’Àngel.” Al museu també n’hi ha d’hexagonals de paper de seda de colors, tots ells habituals a Catalunya, i també n’hi ha del Nepal, on fer volar estels també és un costum molt arrelat. Els estels nepalesos són fets amb un paper anomenat “lokta”, elaborat a partir de l’escorça de dos tipus d’arbusts que reben aquest nom. Allí, consideren que fer-los volar és una forma de comunicar-se amb Déu perquè no enviï més pluja…

Però em quedo amb el record del que fèiem quan aconseguíem fer volar els estels… Enviàvem missatges! No eren altra cosa que papers de colors amb un escrit o sense res que, fent un tall, encaixavem a la corda i, per la força del vent pujaven a tota velocitat fins al capdamunt de l’estel, com adreçant un missatge al més enllà… Ens quedàvem tots bocabadats del que vèiem…!

Podria seguir comentant-vos infinitat de curiositats sobre els estels però… deixeu-me acabar amb el primer quartet d’un poema del nostre Joan Salvat Papasseit, que va ser musicat per Joan Manuel Serrat:

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
– de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.