L’ametlla amarga és remeiera
i molt refrescant

L’ametller (llat., Prunus amygdalus) és un arbre que des de temps immemorial gaudeix de molta estima en la tradició agrícola i remeiera de Catalunya. L’ametller fa una bellíssima flor blanca, o lleugerament rosada, i és un dels primers arbres en florir i, per aquest motiu, força sovint es veu afectat per les gelades. Quan a l’estiu s’asseca la drupa, o fruit, del pinyol se’n treu l’ametlla. A casa nostra hi havia el costum de menjar ametllons (quan l’ametlla és encara verda) però cal ser molt mesurat, car si les ingerim amb excés pot ser molt nociu per l’organisme. D’ametlles n’hi ha de dolces (llat., Amygdalus communis) i d’amargues (llat., Amygdalus amara), ambdues són molt riques en olis essent, però, particularment estimada en la tradició remeiera l’ametlla amarga puix que conté una gran proporció d’amigdalina.

Els antics apotecaris amb l’oli d’ametlla solien fer uns preparats per a les malalties de la pell, especialment per a guarir tota mena de cremades. També se solia donar oli d’ametlla com a vermicida per tal d’eliminar els cucs intestinals i afavorir la digestió. La gran experta en herbes remeieres i en medicina monàstica, Santa Hildegarda de Bingen (†1179), doctora de l’Església, escriví que les ametlles crues són aptes per a guarir les malalties pulmonars ; vegeu S. Hildegardis abbatisae Opera omnia, Liber tertius, Parisiis 1882, De arboribus, “De amydalo”(P. L. 197, cols. 1225-1226).

Els frares per tal de guarir el mal d’estómac i afavorir la digestió, solien preparar en llurs convents una Ratafia conventual d’ametlla verda que feien així: “Per una meitadella posarás una lliura de sucre, una lliura d’ametlles picades –ab clofolla y tot– y canyella, tot a dins una garrafa y se posa a sol y serè durant quaranta dies. Després se colará tot y assó se té per a remey. Prô per fer ratafia ab nous, se posen les nous ab la pell verda a trossos y pela de codony” (BHC, Receptes, s. f.).

Pel que fa al conreu dels ametllers, els antics hortolans caputxins que conreaven les hortes conventuals abans de la supressió de la vida religiosa escriviren que: “El almendro se adapta fácilmente a suelos de naturaleza muy diversa, y solamente vegeta mal en los terrenos arcillosos, prefiere los terrenos secos, aun cuanto sean pedregosos y enjutos. Es un árbol que proporciona buenos rendimientos, y florece muy temprano. El fruto, almendra, es de sabor agradable, nutritiva y emulsiva, y con ella se prepara la almendrada, que es una bebida refrescante compuesta de leche de almendras y azúcar” (La huerta de San Francisco, 54-55). A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, de l’avellaner.

Fra Valentí Serra, religiós caputxí
i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus
www.calendariermita.cat