GPS

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Mare de Déu Senyor, això ja no és el que era! Resulta que ara força cotxes gairebé porten incorporat un GPS. Sí, allò del: “Global Positioning System” que es veu que serveix perquè puguis arribar als “puestos” amb el suport de les indicacions que et va contant una veu artificial que, prèviament, programes i que diu coses com ara: – A 100 metros gire a la derecha. O, bé: – Coja la salia 27 dirección Sant Vicenç dels Horts.

Ja us ho diré, una meravella de la tecnologia que, malauradament, ha fet desaparèixer pràcticament del “mapa” (mai millor dit) els mapes desplegables de paper de carreteres. Bé, potser ja no us en recordeu, perquè tot canvia massa de pressa, però, en la guantera dels cotxes (lloc, per cert, on en els inicis de l’automoció es guardaven uns guants perquè, si havies de tocar el motor de l’auto, no et cremessis) fins ara fa 4 dies, tothom hi tenia entre altres coses, mapes de carreteres per mirar de saber (en cas de dubte durant la ruta) per on dimonis circulàvem. Encara recordo vivències amb la Montserrat al costat fent de “copiloto” amb uns llençols d’aquests estampats amb ponts, camins o rius, desplegats, buscant on parava un poblet perdut entre muntanyes.

Renoi, en més d’una ocasió vinga donar voltes; ara amunt, ara avall fins arribar al cap d’una estona, a la “desesperada”, a utilitzar la millor de totes les solucions que hi puguin haver per sortir de dubtes que no és altra que la de preguntar al primer ésser humà que et trobes, abaixant el vidre de la finestra i traient los caps tots els ocupants del cotxe, amb cara de perduts, per preguntar: – Anem bé per anar Sants?

Clar que, llavors, l’interlocutor, sovint respon amb cara de peix bullit i diu: – No ho sé, no sóc d’aquí. Preguntin més endavant… I, au, tornem-hi! Diguis gràcies, apuja el vidre, mira endavant i “arranca” el cotxe fins a la “desesperada” trobar asseguts en un banc una colla de jubilats, cadascun dels quals t’indica una alternativa diferent. Total, que tot plegat em fa pensar en la primera vegada que amb la senyora ens vàrem plantar amb lo cotxe a Barcelona i, en sortir, no sabíem com fer-ho. Ja preguntàrem ja… però, al final, haguérem d’aturar un taxi, la Montserrat pujar-hi i, servidor, seguint-los amb el cotxe al darrera fins a la Diagonal.

Una abraçada ben forta… i, fins a la propera!