Impunitat

No m’agrada abusar del columnisme polític. Crec que hi ha professionals molt preparats per exercir-lo. Però amb tot el que està passant aquests darrers dies i davant la passivitat d’alguns, tots desitgem i ens creiem prou capacitats per dir-hi la nostra. I aquí, al FES TA FESTA, disposo d’una finestra prou important per expressar-me en llibertat (si més no per ara) i no puc evitar utilitzar-la sense cap escrúpol, podríem dir que amb total impunitat.

Perquè és precisament d’impunitat del que vull parlar. Per poder fer-nos una petita idea del què estem vivint caldria citar fets concrets: com que el vice-president i diversos consellers del govern legítim català i activistes de la societat civil estan empresonats per les seves idees; que una altra part del mateix govern (President inclòs) es troben exiliats a Bèlgica buscant una justícia justa (quina paradoxa); que la pràctica totalitat dels membres de la taula del Parlament de Catalunya estan amenaçats (en el moment d’escriure aquesta columna) de seguir el mateix camí per permetre debatre sobre la independència; que més de 700 alcaldes estan essent investigats i citats a declarar per deixar votar a la gent; que mestres es troben en la mateixa situació solament per educar com han fet sempre; que s’han imposat multes multimilionàries pel fet d’organitzar un referèndum…

Perquè encara que no es cansin de dir mentides i afirmin que els empresonats per les seves idees no són presos polítics (deu ser només a España això), que els exiliats són realment pròfugues que fugen de la justícia, que els parlamentaris que volien debatre infringien la llei (quina estranya llei que prohibeix parlar en un parlament), que els alcaldes van ser instigadors i còmplices d’una votació antidemocràtica (oxímoron de llibre), que els mestres no educaven sinó que adoctrinaven (creu el lladre que tots són com ell), o que els més de 2000 ordinadors del 9N no estan a les escoles sinó al menjador de casa de la consellera Rigau… Encara que diguin tot això mil vegades, no tindran raó, no ens aconseguiran convèncer, ni a nosaltres ni a un món que cada vegada els mira amb més atenció i amb més despreci.

Diu la dita que no hi ha pitjor mentider que el que es creu les mentides que diu. Però no ens enganyem: ells saben que diuen mentides, ells pretenen enganyar amb mala fe i sense por a rebre cap represàlia. Saben que no els passarà res. Se saben impunes.

Una vegada més he recorregut a la Wiquipèdia que, per cert, encara es pot llegir en català (es veu que amb el 155 les comunicacions de la Conselleria d’Exteriors ja no es poden fer amb la nostra llengua). I els de la Wiqui a més de definir impunitat amb totes les seves accepcions també afirmen que la impunitat és especialment comuna en països que manquen d’una tradició de l’imperi de la llei, pateixen corrupció política o tenen arrelats sistemes de mecenatge polític, o on el poder judicial és feble o les forces de seguretat estan protegides per jurisdiccions especials.

Es veu que si els empresonats confessen estar penedits de pensar com pensen, i li diuen al Sr. Maza i se’ls creu, ell solet pot decidir aixecar la presó preventiva i en una hora poden estar tots al carrer. Tot en mans d’un personatge manifestament parcial (per tant susceptible de prevaricar) i, no ho oblidem, posat a dit pel PP i reprovat pel parlament espanyol.

Si això és la justícia espanyola estem ben arreglats…