En Cacaliu (sardana)
Joaquim Serra i Corominas
Les sardanes anomenades obligades són aquelles en què algun o alguns dels instrumentistes de la cobla assumeixen un rol destacat per sobre dels altres. Són habitualment obres de tarannà popular, sovint balladores i en les quals, en moltes ocasions, l’autor exprimeix al màxim les possibilitats del solista o solistes, ja sigui utilitzant en tota la seva extensió el registre de l’instrument o “obligant” a l’intèrpret a demostrar totes les seves habilitats tan pel que fa a l’agilitat de dits o a la capacitat toràcica, inventant els passatges més enrevessats i de difícil execució o els pinyols finals més extensos amb la nota final més aguda possible.
Al llarg dels anys, però algunes sardanes de caire més concertístic i de característiques peculiars han assolit també aquest títol de sardanes entre cometes “obligades”. Un gran solo de tenora com el de “Sant Martí del Canigó”, de Pau Casals; una successió de semicorxeres i fuses realitzada per fiscorns i tibles a l’unissò en un contrapunt perfecte amb la melodia de “Quan el pare no té pa”, de Josep Blanch Reynalt; o un paper tan bonic com de difícil execució, com el que executa el flabiol dins la rica harmonia i la densa instrumentació del “Rossinyolet que vas a França”, del mestre Narcís Paulís, per posar només alguns exemples, han convertit en obres de culte aquestes i moltes altres composicions sardanistes.
Però al meu entendre no s’haurien d’anomenar obligades sinó obres de solista, de lluïment per a l’instrument en qüestió. I entenc que aquest és el cas que ens ocupa.
“En Cacaliu” és una sardana escrita pel mestre Joaquim Serra i que va dedicar al nen Joan Bial i va estrenar l’enyorada cobla Barcelona el dia de Sant Josep del 1948 al Palau de la Música Catalana, amb Josep Juncà i Juscafresa com a contrabaix solista.
Perquè la gran peculiaritat d’aquesta sardana és que el solista és el Contrabaix, aquest instrument quasi sempre sacrificat en funcions rítmiques i que assumeix habitualment el rol de suport harmònic del conjunt, esdevé l’intèrpret d’una melodia fresca i juganera que Serra acompanya amb una gran originalitat, utilitzant el metall amb sordina i els matisos més subtils de tota la resta d’instruments que es posen a disposició del més gran dels instruments de la cobla però que a la vegada és el que posseeix el so de menys volum. Una indiscutible genialitat, una vegada més, del mestre de Peralada.
La versió que escoltarem, la va enregistrar l’any 2017 la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona en un CD que porta per títol OBLIGATS i amb Joan Druguet com a solista de contrabaix. Una veritable joguina musical.
“En Cacaliu”, de Joaquim Serra.
