La prunera i les seves varietats
La prunera (llat., Prunus domestica; cast., Ciruelo), és originària de les regions de l’antiga Pèrsia. De prunes n’hi ha una gran varietat, essent una de les més comunes l’anomenada “pruna blava” (que és de forma ovalada i de color blavós), la pruna “clàudia” (rodona, de color verd i amb la polpa groga) i la pruna “mirabel” (de mida més petita i amb la pell groga o vermellosa). En èpoques pretèrites fou molt estimada la pruna anomenada “cascavellana”, o cascavellico, d’extracció fàcil del seu pinyol i, per això, els monjos i frares l’usaven per a farcir la carn de ploma més selecta quan era servida al refetor en les grans solemnitats. Un temps abans de les exclaustracions decimonòniques fou també força comuna la pruna de frare, una mica més aspre de gust, conreada en les hortes conventuals i que era, segons la descripció dels antics,“una espècie de pruna de figura oblonga, més o menos puxaguda, de color comunament verd groguench ab la molsa que está adherida al pinyol, y menos dolsa que las demés”. A les hortes conventuals els religiosos també hi solien plantar les variants anomenades pruna afarta bèsties i la prunera bagassal. Aquesta darrera prunera fa unes prunes molt grosses i rodonenques, però no massa dolces, i que solen madurar durant el mes de setembre, abans d’entrar a la tardor.
La pruna és una fruita d’estiu molt gustosa i que gaudeix d’un destacat valor nutritiu, especialment la pruna “moscatella”, que és de mida força petitona, de color rogenc i dolcíssima que madura durant el mes de juliol. Tradicionalment s’ha considerat la ingestió de les prunes com a un dels millors laxants naturals, efectiu i gens agressiu al tracte intestinal, sobretot ingerint la pruna “cogullal”, que és molt grossa, de color blanc groguenc i molt apta en els casos d’infeccions gàstriques. Estudis científics recents han posat en relleu que menjar prunes és també beneficiós per a la vista, per a l’enfortiment de la musculatura i per a garantir la salut òssia i el bon funcionament de les cèl·lules, car les prunes són molt riques en magnesi, sodi i potassi.
Una variant silvestre de la prunera, amb excel·lents propietats remeieres però no pas laxants sinó astringents, és el prunyoner o aranyoner (llat., Prunus spinosa; cast., Endrino). Dels aranyons o prunyons, ben madurs, se’n fa un xarop astringent que ajuda a tallar les diarrees. A l’article vinent us presentaré, si Déu vol, algunes de les propietats terapèutiques i gastronòmiques de l’albercoc, una fruita molt estimada a casa nostra.
Fra Valentí Serra, és religiós caputxí
i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus
www.calendariermita.cat
