Astinidors

Ai, ai, ai…, els astinidors… ja veureu, ja! Aquest cop no hi ha misteri de quin objecte parlaré, ja ho heu sentit. Son uns astinidors!

I ara, per anar-ho aclarint, un xic d’història. L’actual Museu Etnològic de Barcelona, va fer la primera passa amb l’antic Museo de Indústrias y Artes Populares que estaba situat dins del Poble Espanyol, a Barcelona. Amb els anys – i ja en son 75 -, les col·leccions dels dos museus es van unificar i actualment en formen un de sol.

Era l’any 1940 quan es comencen a fer campanyes d’estudi i recol·lecció d’objectes per a l’obertura del museu, que s’inauguraria el 12 de juny de 1942. El director, l’historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere va encarregar al reconegut etnògraf Ramón Violant que comencés a adquirir objectes i aquest, ho fa per on millor coneix el país: la seva terra nadiua: l’actual Pallars Jussà. Violant, a més, té l’encert d’adquirir els objectes anotant el nom local i la seva pronúncia, com una informació important a l’hora d’estudiar l’objecte. Durant els mesos d’agost a octubre recorre els dos Pallars documentant i adquirint objectes de la vida quotidiana d’aleshores. I el primer objecte l’adquireix a Xerallo, molt a prop de Sarroca de Bellera la seva casa pairal, i son els astinidors, el secret de l’Etnològic d’avui. Ja està? No… no està…! Els astinidors, que amb tota seguretat la majoria de nosaltres devem tenir a casa, va ser la primera baula que va encadenar durant 15 anys les seves campanyes de recol·lecció. I d’astinidors en va adquirir arreu de Catalunya una bona quantitat, fets amb diferents materials i altres un xic diferents però amb la mateixa funció. Utilitzats principalment, – ara us ho aclareixo del tot -, per separar de la taula o del terra qualsevol recipient que pugui fer malbé la base on es recolza.  Estem parlant del nostres estalvis.

He cercat a diversos diccionaris, també als cercadors d’internet i no apareix aquest mot que Violant escriu en diverses ocasions. No és doncs, un error. No potser d’altra manera, és un mot pallarès que ni tan sols és recollit al Diccionari Català Valencià Balear d’Alcover i Moll!

D’estalvis, d’astinidors, coneixem els de taula, però també n’hi ha per als setrills, que s’anomenen també estalvi de l’oli o escorreoli, de terrissa o de llauna per a la taula que també poden ser de vímet trenat, i una altra tipologia que, tot i ser un estalvi s’en diu plat: El plat pels càntirs, que recullen l’aigua que pogués vessar o suar dels nostres càntirs per beure aigua. I encara un últim estalvi: El capçal de palla, un cercle fet de palla trenada que, col·locat al terra de les cuines de pagès, servia per posar-hi els perols utilitzats a la llar de foc, sense que toquessin el terra.

Avui, però, vull fer esment especial en un dels astinidors. Els primers astinidors del museu. Els comprats a Xerallo:

Doncs no hi son. No hi han sigut mai, com a mínim en els 35 anys que vaig treballar al Museu Etnològic. Van ser fets a algun dels obradors de terrissa que hi havia a Salàs de Pallars i l’hi van costar una pesseta…Però tots els intents de localitzar aquests astinidors han estat inútils. Aquesta si que és grossa,eh? El primer objecte adquirit per al museu i no existeix… Es una mena de frustració professional no haver pogut aclarir què deuria passar amb aquest objecte. Però sempre ho he plantejat com un repte a les següents generacions de tècnics del museu. Cal que aclareixin aquest misteri. No sé si se’n sortiran…

Ah! I… procureu que  com diu la dita popular, “que els estalvis no se us mengin les estovalles”!