El pomer
La poma camosa és dolça i olorosa
El pomer o pomera (llat., Pyrus malus; cast., manzano, manzanera) és un arbre de fulla caduca que fa una fruita excel·lent coneguda com a poma o maçana. El pomer no reclama terres especials, però cal que aquesta tingui bona fondària per arrelar bé, i que la terra estigui ben drenada i li toqui el sol. Pel que fa al conreu dels pomers, cal remoure bé la terra al seu temps i esporgar-los cada any, a finals d’hivern, per tal que produeixin bona i abundosa collita. El color de la poma (de tons groc, verdós o vermell), la textura i el gust varien segons la mena de l’arbre. Tradicionalment, la mena més estimada fou la poma camosa, o camosina, que és la varietat més olorosa i dolça de les maçanes i que, ja en el llunyà 1555, fou objecte de l’atenció del metge imperial i pontifici D. Andrés de Laguna (†1560) qui, des d’Anvers, escriví que: “Entre todas las especies de las manzanas es la más excelente aquella que llamamos camuesa en España. Porque allende de ser aromática, es muy grata y sabrosa al gusto. No me acuerdo haber en otra parte visto esta fruta, sino solamente en España y en algunas partes de Flandes, aunque la camuesa de Flandes no tiene aquella suavidad que la castellana, por nacer en tierra más húmida y fría” (Acerca de la materia medicinal, I, 131).
La pela de la poma gaudeix de grans propietats digestives, i la ingestió habitual de la poma té efectes suaument laxants, ja que si es menja bullida regularitza les disfuncions intestinals. També, l’aigua que ha servit per a bullir la poma és d’especial utilitat per a les malalties que comporten estats febrils. Amb la bullidura de la pela o pell de la poma, adobada amb canyella i mel, els frares preparaven un remei digestiu de notable eficàcia, especialment per a combatre la gastritis.
Del most de la poma, una volta fermentat, se’n prepara una beguda escumosa anomenada sidra (en basc: sagardua) que és molt refrescant i vitamínica. A més de posseir propietats antioxidants, la sidra exerceix una funció protectora de l’aparell vascular, afavoreix l’eliminació de l’àcid úric i evita l’aparició de càlculs renals i, sobretot, és una beguda molt agradosa, ideal per acompanyar els plats de carn o peix.
En la cuina pairal de festa major la poma camosa hi tenia un paper molt destacat, especialment en la preparació dels farcits de carn –popularment anomenats rellenos— com els que encara fan algunes poblacions de casa nostra, com ara el típic farcit d’Arenys de Munt. Aquests farcits també es poden fer amb pomes de la mena “Vera Donzella”, que són maçanes agraciades amb una polpa dolça i molt cruixent. A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, de la carfoxa i les seves nombroses propietats.
Fra Valentí Serra, religiós caputxí
