El penell
En aquesta ocasió us haig de confessar que l’objecte d’avui no és a les col·leccions del museu. Bé… a les col·leccions d’objectes, vull dir. Perquè sí que en tenim informació a les publicacions que Ramon Violant, etnògraf i conservador del museu, va publicar durant l’època en què hi treballava. Concretament al llibre “Art popular decoratiu a Catalunya”, editat l’any 1948 per l’editorial les Belles Edicions. Magnífic llibre, il·lustrat entre d’altres pel dibuixant i pintor Ramon Noé que acompanyava sovint en Violant a les campanyes de recol·lecció. I com és que no hi ha l’objecte d’avui a les col·leccions del museu? De seguida ho explico.
Un dels temes que sempre han interessat els etnògrafs i que queda reflectit al llibre que us he comentat, és l’habitatge i tots els seus elements tradicionals característics. Sovint, era relativament fàcil adquirir una cassola, uns cullerots, una cadira, una eina… Així es pot veure en els llistats de les adquisicions. Però hi ha coses que són gairebé impossibles d’aconseguir. Són aquells objectes o elements que eren encara en ús a les cases però eren imprescindibles i irreemplaçables. És el cas d’una xemeneia, per exemple, que no ens la podríem endur al museu és clar, un pany o un forrellat de forja sense el qual no es podria tancar la porta, una llinda de pedra sense la qual una porta s’ensorra, o l’objecte d’avui, un penell. A moltes cases s’hi instal·lava un penell, una “veleta” com diríem en castellà… difícil endur-se-la si la casa era habitada… Per això, en les campanyes de recerca i documentació feien força dibuixos o fotografies. Per deixar constància d’elements importants que no podien adquirir. I aquest és un dels casos. Malauradament, a les grans ciutats tot i que encara n’hi ha, els penells han anat desapareixent i també nosaltres hem deixat d’aixecar la mirada per observar-ho…
Us heu adonat que, quan caminem pels carrers dels nostres pobles i viles i per les grans ciutats, ho fem mirant al terra o… com a màxim la persona que tenim al costat? I actualment, potser ni tan sols això sinó que caminant pel carrer mirem la pantalleta del nostre mòbil, smartphone o com li vulgueu dir! Sabeu que ens perdem una tal quantitat de detalls dels llocs per on passem que realment és una pena ignorar-los? Una altra de les meves reivindicacions! Mirem enlaire homes i dones, segur que no ens penedirem de fer-ho!
Ancestralment, conèixer els vents i la seva direcció ha estat una preocupació de l’espècie humana. L’ús més remarcable era en la navegació i així van crear-se les roses dels vents, essent la primera documentada de la història la de l’Atles Català, atribuït a Cresques Abraham datat al voltant de 1375. Els principals vents al nostre país són, de nord a sud i seguint el sentit de les agulles d’un rellotge… Tramuntana, Gregal, Llevant, Xaloc, Migjorn, Garbí, Ponent i Mestral, ja ho deveu saber, això…
Però terra endins també es volia conèixer quins vents i cap a on bufaven… i l’enginy humà va inventar el penell.
El més antic del qual es té constància data de l’any 48 aC, quan l’astrònom grec Andrònic va fer construir la Torre dels Vents de l’Àgora romana d’Atenes, una torre octogonal que tenia amb tota probabilitat un penell en forma de tritó. A més, va fer gravar a cada costat figures que representaven els vents dels vuit punts cardinals. El terme penell doncs, ve del llatí pennellu, diminutiu de penna, ploma. Generalment eren i són fets de ferro forjat, sovint amb figures al capdamunt indicant la direcció del vent. La figura més utilitzada per cert, és la figura del gall.
La idea del gall als penells s’atribueix al Papa Gregori I, ja que era el millor símbol del cristianisme essent l’emblema de San Pere. Així doncs es començaria a ubicar a les esglésies. Al segle IX el Papa Nicolau I, va ordenar que dita figura es col·loqués als campanars de cada església. I així la idea es va anar estenent a les cases que ho van voler. A Barcelona encara en queden alguns, per exemple a la Casa de les Punxes, a les Cases Pascual i Pons, al passeig de Gràcia cantonada al carrer de Casp, o a la cúpula del Palau de la Generalitat a la Plaça de sant Jaume, però us animo a descobrir-ne d’altres potser al voltant de casa vostra, qui sap…!
Doncs, bé! Hem quedat que els penells habitualment són de ferro forjat, a les esglésies? Doncs el penell d’avui, dibuixat del natural i publicat al llibre “Art popular a Catalunya” és de fusta i llauna, a una casa de Castellbò a l’Alt Urgell. Vaja, per portar un xic la contrària! Això però, era abans del 1948. Actualment…qui sap si encara existeix! Per cert…tinc una visita pendent a Castellbò per intentar localitzar-lo…
