Mite, ritu i utopia al pessebre
He acabat de llegir el llibre de Josep Oton Interioridad y espiritualidad. El capítol 17 el dedica a reflexionar sobre la força significativa del mite, sobre l’eficàcia del ritu i sobre el poder transformador de la utopia. El capítol m’ha fet pensar en el pessebre, en la seva evolució i en les seves perspectives de futur.
Fer el pessebre és un ritu, segurament el ritu més important dintre del simbolisme ritual del Nadal. Els símbols rituals tenen la virtut de convertir l’obligació en desig i combinar els estímuls sensorials amb l’emoció. Els ritus tenen la funció d’actualitzar el contingut dels mites que tenen al darrere, sovint desvetllant emocions positives, aprofitant la seva vessant creativa. Podem considerar que fer el pessebre acompleix aquestes característiques que s’atribueixen als ritus.
El pessebre o la representació del naixement de Jesús sigui quina sigui la seva forma, parteix d’un mite. És a dir, parteix d’un relat, tingui o no fonament històric, que a través de paraules i imatges descriu simbòlicament processos d’interioritat. Els mites ens parlen de qui som i perquè som com som. Sembla clar que els relats de la infància de Jesús es poden considerar drames d’origen. La tradició religiosa popular ens permet una obertura de significats que facilita que al voltant de la representació d’un mite s’aplegui la comunitat i s’identifiqui a través de les emocions amb els valors que allà s’hi transmeten. Això és el que fa que perdurin com a tret d’identitat.
A través de la utopia és com prenen forma els anhels més profunds de la persona. La representació del naixement de Jesús, des de la primera representació literària que són els evangelis de Mateu i Lluc són una expressió d’utopia: un Déu pobre, que és acollit pels pobres, pels estrangers, una dona compromesa que es lliura a la voluntat de Déu, un Déu amable que dóna esperança.
Josep Oton diu que:
– El ritu sense el mite esdevé un joc, un entreteniment o un espectacle. Això m’ha fet pensar en alguns pessebres que veiem. Quan el pessebrisme deixa de banda el mite es converteix en maquetisme, en pura tècnica, en espectacle. Alguns sectors del pessebrisme semblen interessats només en la tècnica, en el detallisme portat a l’extrem, en l’hiperrealisme. Hi ha una veritable competició en veure quin pessebre és tècnicament més aconseguit.
– El mite sense utopia esdevé fatalisme, nostàlgia desmotivadora. El relat de la infància de Jesús llegit sense filtre és una història trista, en el fons. La tenim tan sentida que l’hem domesticat, però llegida amb certa distància és un relat cru: ningú no vol acollir Maria embarassada, el nen neix enmig dels animals, ha de fugir per que el volen matar… Només si en aquest relat hi sabem veure els anhels i els valors més profunds de la persona esdevé un relat emocionant.
– El ritu sense utopia és màgia. Un pessebre que no vagi destinat a desvetllar els valors i els anhels de la comunitat, un pessebre que persegueixi només objectius immediats materials i egoistes (vanaglòria per la seva perfecció o per com són de bones i exclusives les seves figures) aconseguirà que el mite que té al darrere acabi sent incomprès.
Intueixo que el futur del pessebre hauria d’anar per mantenir una estreta relació entre el ritu, el mite i l’utopia. El pessebre ha d’ajudar que el relat del Naixement no acabi sent una història desvinculada dels valors profunds de la societat. Aquesta finalitat és especialment rellevant en els pessebres públics. El relat del Nadal ha de poder ser present a l’espai públic posant de relleu la seva vessant utòpica, posant en valor els anhels profunds que conté. Només connectant els tres vessants (ritu, mite i utopia) descobrirem les possibilitats del pessebre en un món tan divers com el nostre.
Enric Benavent Vallès
