La miliciana

Va ser el maig de 2012 quan us vaig parlar del que anomenem ‘soldadets de plom’, que hi ha al museu. I us deia que la forma més correcta d’anomenar aquestes entranyables joguines era “figures de plom” donat que no només es fonien soldadets sinó també tota mena de figures amb les quals els nens jugaven fins ben bé els anys cinquanta del passat segle XX. A part dels soldadets…, persones passejant, carros, carruatges, crucifixos, sants, verges o palmatòries per jugar a “altarets”, toreros i toros en diverses postures per jugar a “curses de braus”, ciclistes, trens a vapor, vaixells de vela i a vapor… tot tipus de personatges. Després, tot va evolucionar molt de pressa i les figures de plom van anar quedant com a objecte de desig dels col·leccionistes.

L’aparició del plàstic, de la publicitat i la comercialització de jocs i joguines d’arreu va generar un canvi d’hàbits que ja no recuperaríem mai. I avui, gràcies al suggeriment d’una companya del museu, us en tornaré a parlar. I precisament en aquest cas si que té relació amb els soldadets, però des d’una vessant poc coneguda. Anem a pams…

És de lògica pensar que les figures que es fonien i es venien, tenien una gran demanda i es clar, era un negoci. És impensable que no fos així. Els nens del segle XIX jugaven amb les joguines que reflectien d’una o altra manera la societat en que vivien, exactament com ara mateix. I reproduïen en el joc, d’una o altra forma, comportaments i accions dels adults, exactament com ara mateix. En això, l’esser humà potser no ha canviat gaire… Així doncs, les figures de plom amb les quals els nens jugaven, sovint reproduïen personatges i accions del seu temps o, a molt estirar, de la generació dels pares o avis… I, hi ha una figura, la del secret d’avui, que m’ha motivat força per comentar-vos-la. Es tracta de la figura de plom d’una miliciana, de la col·lecció Ortelli del museu, que naturalment també té el corresponent motlle amb què es fonia…. Si és una miliciana, és clar que representava una dona que formava part de l’exèrcit. La definició que he trobat per definir milicià o miliciana diu que és una “Persona que, durant la guerra civil espanyola, va servir en un cos de voluntaris per a defensar la causa republicana i el govern legítim”.

Aha…! Potser heu caigut al parany! Ben segur que esteu pensant en la passada Guerra Civil al nostre país, de la qual posteriorment se n’han creat figures de plom reproduint escenes amb figures dels dos bàndols: de l’exèrcit de la República i dels sublevats. Però… no, no… I doncs de què estem parlant?

Primer, estem parlant que les figures de plom poden ser planes, “semiplanes” o de “bulto” (les més tridimensionals). Estem parlant d’unes figures que poden fer entre 25 i 105 mil·límetres d’alçada. Estem parlant que el material de què son fetes no és només plom sinó un aliatge de plom, estany i antimoni. Estem parlant que l’artesà gravador i fonedor dels motlles d’aquestes figures era Carlo Ortelli i Dotti, italià de la regió de Como establert a Barcelona, que des de 1828 va començar a produir figures de plom. Estem parlant en definitiva, d’una figura de plom, plana, de 65 mil·límetres, gravada en un motlle d’esquist, que representa una miliciana de Barcelona de l’època de Ferran setè!

Estem parlant dels intents per eliminar l’absolutisme imposat per Ferran setè durant el seu regnat entre 1808 i 1833. Del general Luis de Lacy capità general de Catalunya, que s’havia casat el 1805 i es va pronunciar militarment a favor de la Constitució espanyola de 1812, la Pepa, però és detingut i afusellat als fossars del castell de Bellver de Palma el 1817. Estem parlant sobretot de la seva vídua d’origen bretó, Emilia Duguermeur, seguint amb l’esperit liberal que s’enfrontava a l’absolutisme i que va organitzar a Barcelona un ‘Batallón de milicianas’ que va tenir un gran impacte en la societat d’aleshores, tenint en compte que estem parlant del segle XIX. A les tertúlies es feien comentaris com per exemple… “las señoritas aprenden el manejo del arma. Se avisa a los del sexo feo para que procuren remediar este abuso que pudiera con el tiempo suscitar una revolución contra el imperio masculino». Però també n’hi havia de més favorables com consta al diari El Indicador Catalán, de 7 de setembre de 1823, «las heroínas barcelonesas no se contentan con dar todos los auxilios propios del bello sexo; sino que quieren acompañarnos en los peligros, y prestarlos en el mismo acto de una acción, exponiéndose a derramar también la sangre» o, com deia Florencio Galli el 1835, “Doña Emilia de Lacy, viuda del teniente general de este nombre, había llegado a organizar en Barcelona un cuerpo de Lanceras, cuyo instituto era seguir a los milicianos”

En definitiva i tornant de ple al secret d’avui, la figura de plom és d’una miliciana de Barcelona, de les comandades per Emilia Duguermeur al segle XIX, amb l’uniforme i la llança que les caracteritzava, tal i com apareix en un gravat de l’època. Al mateix temps, va aparèixer un full de rengle retallable de les milicianes de Barcelona, com una opció de joc diferent a les figures de plom, un exemplar de les quals es conserva al fons Amades custodiat per la Generalitat de Catalunya. Joan Amades, Josep Colominas i Pau Vila en el seu llibre “Els Soldats” diuen: “Aquelles dones, com podem observar en la seva indumentària portaven un ganivet de caça al costat esquerra, penjat d’un cinturó, i una llança lleugera; per distinció vestuària un coset amb faldons curts del color que elles escolleixin. Aquestes Ciutadanes milicianes també sembraran , en ocasions, els carrers de flors i herbes flairoses que portaven en cistelles iguals, bellament construides per elles mateixes….” O... “S’ha dit que lluitaren valentament en la defensa dels portals de la ciutat quan el setge dels francesos…”.Tal va ser l’impacte i la popularitat d’aquestes valentes dones. I no és insignificant el paper que van tenir aleshores. En l’obra costumista “Los españoles pintados por sí mismos” escrita l’any 1843, s’afirma que «durante la Década Ominosa, Fernando VII no tuvo mayor enemigo que la mujer patriota».

I es que la dona, no només s’ha reivindicat en aquests últims temps en què sembla que haguem descobert la sopa d’all… La dona s’ha reivindicat sempre, però no sempre amb èxit. I això ens pesa…, ens pesa molt a tots.