Catalans! Magazine popular
Entre el febrer de 1938 al gener de 1939, Josep Roig i Guivernau dirigí el magazine popular: Catalans! on, gairebé en la totalitat dels 32 números publicats, Joan Amades hi va redactar articles, els quals, agrupats en un quadern, es conserven en l’arxiu del Fons Amades que hi ha en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
D’ideologia republicana i catalanista, les pàgines de la revista anaven profusament il·lustrades amb fotografies, dibuixos i amb textos (entre d’altres autors) d’en Bosch Gimpera; Sebastià Guasch, Anna Murià, Regina Opisso, Francesc Trabal, Francesc Pujols, Pau Vila…
I, respecte a les aportacions de l’Amades, apropar: El geperut i les bruixes on explica que: “Hi ha una rondalla universal segons la qual una vegada un geperut va trobar-se, de nit, en despoblat; la nit era molt fosca i no es va veure amb ànim per a tornar-se’n a casa, i decidí passar la nit al ras i veure si podia dormir arrecerat a una roca. Quan just havia trencat el son, un brogit el va despertar; una munió de dones van comparèixer i el nostre home aviat va comprendre que anava a ésser testimoni d’una reunió de bruixes. Les reunides feren un ball rodó al so d’una cançoneta que deia:
Dilluns, dimarts i dimecres, tres.
La qual no paraven de repetir per a produir la música de llur dansa. El geperut, entre ell, va trobar la cantarella curta i va creure que tanmateix les bruixes en sabien ben poc si no passaven del dimecres i, segons unes versions, el nostre heroi, d’un brinco, saltà enmig de la rodona, amb gran admiració de les ballarines, i així que va acabar la cantarella ell la va seguir, tot dient:
Dijous, divendres i dissabte, sis.
La facècia va fer tanta gràcia a les bruixes que cregueren que la passada mereixia un premi, i no sabent com regraciar-li el gest, li van treure el gep i el van penjar a un arbre. Hi ha d’altres versions que no fan el geperut tan atrevit, i diuen que, tot arraulit en un recó, va cantar la seva cançoneta, mig mort de por, i que les bruixes, intrigades, no van parar de cercar-lo fins que el van trobar.
El nostre geperut, lliure del gep, no en vulgueu més d’alegrois i de salts i de bots i aixerit com un pèsol i dret com un coet, s’entornà cap a casa. Tothom, en veure’l, no se’n sabia avenir de la millora, i la nova aviat arribà a orelles d’un altre geperut que, tot intrigat, va apressar-se a preguntar-li com s’ho havia fet per a treure’s el gep del damunt. El nostre heroi li va contar i va aconsellar-li que fes cap al paratge on les bruixes feien llurs danses i que quan les sentís cantar els afegís el diumenge a la cantarella. El bon home així ho va fer. Les bruixes van comparèixer i van fer la sardana, al so del llur cançó vella, amb l’afegit que els havia ensenyat el primer geperudet, i cantaven, per tant:
Dilluns, dimarts i dimecres, tres.
Dijous, divendres i dissabte, sis.
I el segon geperudet, tot adalerat, afegí:
I el diumenge, set.
Però aquesta vegada l’ampliació no fou del gust de les bruixes, les quals van indignar-se perquè hi havia qui tractava d’esmenar-los la plana; van cercar d’on sortia la veu, i en trobar el geperut, decidiren castigar-lo per insolent, i no sabent com fer-ho, van convenir fer-li present del gep que havien tret al geperut primer, el qual van despenjar de l’arbre i el van clavar al pit del dissortat, que aleshores va ésser doblement geperut, del davant i del darrera.”
