Don Nicanor tocando el tambor

Potser esteu un xic desconcertats amb el títol del secret d’avui… O potser no, de la qual cosa me n’alegro! Però vaja… he escollit aquest objecte pensant-me que molts de vosaltres no sabreu què caram és això de “Don Nicanor tocando el tambor”…

Per anar fent boca… oi que coneixeu l’eterna polèmica sobre el lloc de naixement de Cristòfor Colom? Sembla que se l’atribueixen uns quants llocs però ningú, fins ara, ha estat capaç d’aportar la prova definitiva i indiscutible del seu lloc de naixement.

Salvant totes les diferències imaginables, passa el mateix amb el nostre “Don Nicanor tocando el tambor”… S’atribueix l’origen a un segovià de nom Acacio Talega que, diuen, va donar nom a la joguina en honor del seu pare que es deia Nicanor. Però també hi ha qui diu que és originari de Madrid de finals del segle XIX, i hi ha testimonis d’haver-ne vist i comprat a A Corunya, a Donosti, a Salamanca, a Barcelona, a Torrevieja, a Saragossa… i ves a saber a quants llocs més! Quins mèrits tindrà un objecte amb aquest nom, per estar en un museu com l’Etnològic?

I, com defineixo jo a “Don Nicanor tocando el tambor”? Permeteu-me una reflexió. Als que documentem els objectes d’un museu d’etnologia, ens agradaria sempre – cosa impossible, de fet -, poder donar a cada objecte un nom amb un sol mot. Això permetria a tothom fer una cerca d’informació molt més fàcil i ràpida. És evident que és molt millor cercar “càntir” per exemple, que “recipient de terrissa per a contenir aigua i beure a galet”, o “Tió”, en lloc de “tronc amb forma de ninot”. Però hi ha objectes, molts, que no tenen un sol mot per anomenar-los. I tenim a “Don Nicanor tocando el tambor” que és un cas semblant, perquè si haguéssim de definir la funció que fa, us asseguro que el nom encara seria més llarg.

“Don Nicanor tocando el tambor”, “Don Nicanor” per als amics, és doncs, una joguina. D’aquelles que oferien els venedors ambulants fins ben bé els anys 80 del passat segle XX a multitud de fires, festes majors, mercadets i similars. Era una joguina inicialment feta de forma artesanal i, qui les venia, les feia sovint amb materials en la seva major part reciclats: cartó, canya, paper, filferro, retalls de roba… Hi havia una part però, que era probablement comprada a un artesà que els feia: un xiulet de fusta. Per tant és una joguina musical, però una joguina musical un xic complexa.

Consisteix en un tub llarg i estret d’uns deu centímetres habitualment de cartó, que simulava el cos d’una persona, al que se li enganxava al damunt de tot un petit cap, que en la majoria dels casos era un pallasso, bé de cartó, de ceràmica o més recentment de plàstic. En la part posterior del tub se li afegia un xiulet. Just pel davant s’hi enganxava un cilindre de cartó de major diàmetre, tapat per la part superior, com un timbal, com si “Don Nicanor” estigués tocant el timbal. Però amb què toca el timbal, “Don Nicanor”? Som-hi, som-hi! En la part superior del cilindre que seria el cos, s’hi travessa de costat a costat un filferro doblegat simulant els braços, als que s’hi procurava enganxar una boleta a mode de mà, i que pogués picar el timbal.

Tot això, no funcionaria sinó fos que, per l’interior del tub, calía afegir-hi un cordill lligat al filferro, – els braços -, que surt pel dessota i que en estirar el cordill permet moure els “braços” amunt i avall, movent les “mans” de la joguina per tal que toqui el timbal. I aquí tenim a “Don Nicanor tocando el tambor”… Segons ho descriuen diverses persones no era fàcil tocar el xilulet i el timbal alhora i a més, fer-ho seguint un ritme i una melodia… Però els venedors, asseguren, n’eren uns experts. Esprement la meva memòria, puc recordar en alguna ocasió haver-ne vist, però no recordo haver provat de pitar-tocar el xiulet i el timbal mai. Tot i que comprar-ne era molt a l’abast de tothom, no recordo haver-ne tingut a les meves mans.

Se la podria considerar d’aquelles joguines que els pares es prohibeixen a si mateixos de comprar-la. Imagineu per un moment que, en la relativa tranquilitat d’una llar amb nens, de cop se sent alhora i de forma contínua un…. pip-pip-pip-piiiiiiiiip-pip… i al mateix temps un… tac-tac-tac-tac-tac… encara que fos intentant fer una melodia… Deliciós, veritat?

L’habilitat per tocar el “Don Nicanor”, la comparo amb aquella altra joguina – que segueixen venent els venedors ambulants d’ara mateix -, consistent en un nino que, suposadament lligat a un cordill invisible i sense tocar-lo, balla infinitament al so d’una música. Segur que n’haureu vist en alguna fira! Però… no hauríeu de menystenir “Don Nicanor”… L’any 1964 a Paris, en el IXè Certamen Benèfic “Venta de las Naciones”, segons informava l’ABC aleshores, el “Don Nicanor” va ser l’objecte més venut del pavellò espanyol tot i ser una joguina molt modesta i sorollosa… Ai, si torna!

Els “Don Nicanors” que hi ha al museu són de dues èpoques diferents i també fets amb materials diferents. Els més antics són de cartó, roba i filferro alguns d’ells recol·lectats per Rossend Serra i Pagès, folklorista mort el 1929, de procedència desconeguda i els altres, comprats a Madrid,  que ja incorporen el cap i els braços de plàstic.

Confesso que no he estat capaç de trobar un mot en català pel “Don Nicanor”… però potser no cal trobar-ne. Ara no ens passem de llestos! I, el que potser sí caldria és retrobar el lloc per a aquest tipus de joguines menys tecnològiques, menys digitals, més humanes, potser… que estan desapareixent a marxes forçades… El temps ho dirà!