Baldufa
En l’època digital parlar de determinades coses potser sona antiquat quan no nostàlgic, però això és mirar-s’ho amb un angle un xic justet. I ara, us seré franc. Sé que l’objecte d’avui, del qual l’amic Amadeu Carbó ja en va explicar algunes coses l’abril de 2010 en el seu primer Expedient C… ¿que hi és per aquí? (espero que no s’enfadi, eh…) doncs home, l’objecte d’avui no és massa secret. Però ja veureu que he anat rebuscant i ficant-me en calaixos on hi ha informació que potser es desconeix. No és cap primícia mundial però quan ho vas agrupant… t’adones que hi ha moltes coses que no sabem..! I jo, que només sé que no sé res… quina feinada se’m gira!
Però vaja, anem al tema! La baldufa certament és un joc del qual no es coneix l’origen, de tan antic com és. Se sap de l’existència de baldufes ja en l’any 4000 a.C., a la riba del riu Èufrates. Fixeu-vos! Aleshores ja la ballaven! El joc de la baldufa ha estat sovint representat en la historia de l’art: com a exemple, en unes miniatures pintades del segle XIV al Llibre d’Alexandre, que explica la vida d’Alexandre el Gran, o també a l’enteixinat del sostre de l’antiga Casa de la Ciutat de Valencia fet el segle XV, a pintures com “Joc de nens” de Bruegel el vell el 1560, a “El nen de la baldufa” de Jean Siméon el segle XVIII, o en un vas grec, segons recull Violant i Simorra l’any 1932 en el treball “ Recull folklòrico-etnogràfic de les valls del Flamisell” on hi ha la representació d’una noia jugant amb un trompitxo…, i també es van trobar baldufes a les excavacions del Born, a Barcelona. És tan antic i arrelat el desig de fer voltar una baldufa o d’utilitzar-la en alguns rituals, adivinacions, profecies o jocs d’atzar, que mai ha acabat de desaparèixer.
No us explicaré com és una baldufa… Però us diré que a casa nostra se li pot dir de moltes maneres, a banda de les ja conegudes de baldufa, virolet, trompitxol o giroscopi: El burot, la galdrufa, la ballaruga o baralluga, balladora, ballarí o ballarina, perinola, sarrompa, trompa (trompellot quan és grossa), trompitxo o trompitxó, trompitxa, trompill, viroleta, ventureta, l’escaibra com en diuen al Rosselló, o la més popular al Japó que sen diu koma. Tot són baldufes, que canvien el nom segons la procedència, les mides, la forma i la manera de giravoltar. Però voldria comentar-vos una de les varietats de baldufa que roda pel món.
Tècnicament s’anomena anagir però normalment l’anomenem ‘baldufa celta’, baldufa regiradora o “rattleback” . Si en teniu una a casa ja no cal que us digui res. Però si no, us convido a tenir-ne i fer-la voltar. Tindreu sorpreses…! És una baldufa que es fa girar amb les mans. Antigament eren de pedra però actualment n’hi ha de fusta que poden arribar a tenir una llargada de 15 centímetres, o de plàstic d’uns 9,5 centímetres, però n’hi ha de fins a 30 centímetres. Si
intenteu fer-la voltar seguint el sentit de les agulles del rellotge, l’alegria us durarà poc… quan se li acaba la força es para… i es posa en marxa girant del revés! I això perquè passa? Per què té una base asimètrica amb l’eix esbiaixat, o bé una base simètrica amb masses de descompensació en els extrems. I com es compliquen la vida avui en dia per crear coses noves, eh? Doncs heu de saber que al segle XIX, alguns arqueòlegs van trobar pedres regiradores en jaciments egipcis i celtes… Així doncs, res de nou…
Al museu Etnològic hi ha baldufes de Mèxic, Turquia, Japó, Equador, Catalunya, València, Bilbao, Mallorca, Madrid, Saragossa… però la celta no hi és! Ara bé, si voleu veure la baldufa més gran del món, així, tal com sona, amb un pes de quatre tones i mitja aproximadament, no heu d’anar massa lluny. Acosteu-vos a Sant Hilari Sacalm per la carretera de la Font Picant i allí la trobareu. Gairebé us ensopegareu! I prou, que no us vull fer anar com una baldufa…
——————————————————————————–
I per acabar, un mostrari de baldufes d’arreu:
