Maria del Pilar Maspons i Labrós
Maria del Pilar Maspons i Labrós (Maria de Bell-lloch)
Barcelona, 1841-1907
“Bigues!… Veu’s aquí un nom que per molts serà vulgar i poc poètic, mes que per mi enclou un món de poesia i de records. Allí està la casa a on nasqueren i moriren los meus avis, allí tots los sitis que han nodrits mon cor de fe, d’encant i d’amor a les costums i a la llengua de ma terra, allí s’hi troba tot per a mi, allí em veig lliure i feliç com la més lliure, allí en veig de cel fins a on puc allargar lo vol de la mirada! Oh, terra meva ben volguda! Benhaja la tranquil·litat amb què confortes a ma ànima, per mil pesars abatuda i atribolada! Amb quin gust passaria jo en tot sòl estimat lo que em resta de vida!…”
Amb aquest paràgraf vivencial inicia la llegenda: La creu de caps de mort Maria del Pilar Maspons i Labrós (la qual sempre signava els seus escrits amb el pseudònim de Maria de Bell-lloch), just en una època en què la visibilitat de les dones resultava pràcticament invisible en el camp de les lletres. Eclipsada, en part, pel prestigi que va assolir el seu germà Francesc de Sales Maspons i Labrós com a escriptor, a la vegada que, també, pel seu cunyat Francesc Pelai Briz com editor, va rebre, però, d’ells dos, el suport necessari a fi de poder publicar una obra solvent i assolir un meritori reconeixement.
La producció de la folklorista va veure la llum en revistes com: La Renaixensa; Lo Gai Saber; La Veu de Montserrat; Calendari Català; La Llumanera de Nova York; La Veu de Catalunya; Il·lustració Catalana… on va publicar reculls de prosa i vers. Obtingué diverses distincions als Jocs Florals de Barcelona i al Casino de Granollers pels reculls: Narracions i Llegendes (1875); Montseny (1880) i Costums i Tradicions del Vallès (1882).
Descendent d’una nissaga originària de Bigues. La seva família va pertànyer a la burgesia barcelonina mantenint sempre però, estrets lligams amb les terres de la pagesia del Vallès, fet pel qual realitzarà un interessant estudi de camp en què recull narracions i llegendes populars. Documentada com a primera autora de novel·la en català gràcies al llibre: Vigatans i botiflers (1878), la desaparició dels seus protectors, malauradament, la va acabar apartant de forma precipitada els darrers anys de vida del panorama folklorista.
