El Blauet de les façanes
Sempre he sentit una atracció especial per les construccions rurals, senzilles però fetes amb mestratge. Així tot allò construït amb pedra, fins i tot amb tàpia, em fascina, marges de pedra seca, masets, barraques de vinya, pous de glaç, fins arribar a les cases… crec que en la majoria dels casos fan gal·la d’un concepte tan contemporani com és la funcionalitat, en tots els casos responen perfectament a les necessitats per a què van ser construïts i punt.
Moltes vegades els acabats són els tradicionals emblanquinats fets amb calç. Una solució simple, senzilla però molt efectiva i amb una antiguitat més que remarcable, ja que coneixem l’ús de la calç per emblanquinar des de l’any de la picor. Els entesos diuen que fa més de 7000 anys, que es fa servir aquesta tècnica i que les primeres emblanquinades van fer-se a l’Orient Mitjà.
Per la seva efectivitat, aquesta tècnica va escampar-se per tota la mediterrània. Tots tenim al cap aquells pobles de postal amb façanes blanques, al Marroc, a Grècia, a Menorca, a Andalusia, a Cadaqués… Ja ho veieu a tot arreu s’emblanquina. Fins i tot el fet d’emblanquinar ha arribat a crear estereotips i tòpics que defineixen indrets per exemple el cas de Menorca a qui s’ha donat el sobrenom d’illa blanca.
Actualment sembla que aquesta tècnica mil·lenària viu un bon moment i sembla que reviscola, després d’haver passat dècades deixant pas a d’altres tipus de pintures poc ecològiques.
Una variant que em va cridar, ja fa temps, l’atenció era que moltes llindes eren de color blau per la part interior, i la veritat és que mai he pogut treure’n gaire l’entrellat més enllà de com s’aconsegueix i algunes utilitats i aplicacions.
El blauet, nom amb què es coneix el pigment que dóna aquest color característic, ja era conegut a l’Edat Mitjana i s’obté matxucant una pedra semipreciosa anomenada lapislàtzuli. Aquesta pedra va arribar a tenir tanta demanda i ser tan preuada que va acabar per tenir un preu desorbitat, cosa que la feia a l’abast de poques butxaques.
Però un bon dia la casualitat ho va canviar tot, l’any 1704, Heinrich Diesbach va descobrir de manera accidental l’elaboració sintètica d’un pigment de color blau. Aquest pigment, se’l coneix com a blau de Berlín o també blau de Prússia, ja que els uniformes de l’Exèrcit d’aquest territori germànic es tenyien amb aquest pigment. El descobriment de Diesbach va abaratir la producció del producte i per tant va popularitzar l’ús del blauet.
Més enllà de la seva aportació estètica a façanes encalcinades, a aquest pigment combinat amb la calç se li reconeix la capacitat de repel·lir els insectes fet que el fa del tot idoni en llindes de portes i finestres. Popularment també se li reconeix la capacitat d’allunyar bruixes i mals averanys.
Però per si fos poc actualment el blauet, blau de Prússia -o com li vulguem- dir té usos ben diversos. Mecànica, medicina, com contraverí per intoxicacions de tali, i fins i tot en el camp de la informàtica, ja que té la capacitat de guardar informació.
Us imagineu si Heinrich Diesbach aixequés el cap i sabés la transcendència del seu blauet?
