Els reliquiaris
Els reliquiaris són els objectes que contenen relíquies de sants. Les seves formes i materials poden ser molt diversos, així com les seves dimensions. En podem trobar de ben modestos, a vegades reaprofitant altres elements elaborats per a finalitats ben diferents; i en podem admirar de produïts per la mà d’un artista, orfebre o artesà de la fusta.
Quan es va divulgar el culte a les relíquies de sants, a partir de l’antiguitat tardana, els reliquiaris es van fer presents als temples religiosos i, posteriorment, també als palaus senyorials.
L’any 787, el setè cànon del segon concili de Nicea va indicar la necessitat d’utilitzar relíquies en la consagració d’altars. Aquesta pràctica recordava les celebracions eucarístiques damunt mateix de les tombes dels màrtirs. Aleshores, la presència de les restes sagrades era bàsicament simbòlica. Estaven recollides en senzilles capses, les lipsanoteques, situades en els reconditoris dels peus d’altar i restaven ben amagades; ocasionalment eren situades, també a resguard, en cavitats d’alguna imatge escultòrica com una marededéu.
A partir del segle X, a l’occident cristià, les relíquies i els reliquiaris esdevenen elements de referència dins l’edifici eclesiàstic i en el parament litúrgic assumeixen un major protagonisme. La construcció expressa de recipients per acollir-les, acuradament embellits i cada vegada més ostentosos, va esdevenir una pauta freqüent i generalitzada.
El cànon 62 del quart concili de Laterà, l’any 1215, ja establia que les relíquies d’antiga veneració fossin degudament protegides i col·locades.
A la baixa edat mitjana, a l’esplendor de l’estil gòtic, els sepulcres dels sants van adoptar formes fastuoses, generalment damunt de pilars, que permetien la circulació de feligresos al seu voltant per venerar-los i dir les misses a tocar.
No seria fins després del Concili de Trento, a mitjan segle XVI, que es posaria la màxima cura a disposar les relíquies, fins i tot les més petites, a l’abast dels fidels amb la corresponent protecció. En aquesta època de religiositat barroca eren freqüents els reliquiaris antropomorfes, generalment de metalls preciosos com l’or o la plata. Solien tenir les formes que simulaven les formes naturals d’aquelles parts dels cos a la qual pertanyia la relíquia: un cap, un braç, un peu…
També es van divulgar les veracreus que contenien una petita estella atribuïda a la creu on va morir Jesús en la Passió. Se solien dur a punts concrets dels termes parroquials per beneir les collites i es traslladaven als comunidors quan calia conjurar una tempesta.
Les acumulacions de relíquies va comportar que les catedrals fessin encàrrecs de mobles-reliquiers, utilitzats també com a altars. Un clar exemple es troba a la Seu de Vic, actualment a la sagristia major, però fins a la Guerra Civil al reraltar, que fins i tot disposava d’un sumari numerat per identificar cadascuna de les restes sacres.
En les diferents guerres patides en els segles XIX i XX, des de la del Francès a la Guerra Civil de 1936-1939, passant per les carlinades o episodis revolucionaris com la Setmana Tràgica, van desaparèixer molts reliquiaris. Amb ells, i els seus continguts, progressivament es van anar perdent les mostres de veneració, que es mantenia des de feia segles, dirigides a santes i sants.
