Joaquima Santamaria i Ventura
Joaquima Santamaria i Ventura (Agna de Valldaura)
Barcelona, 1853 – 1930
“Aixó jo’u he sentit á contar á la meva avia.
Un dia la Verge venint de la font ab lo cataret al cap per vora la platja, vegè la mar lluhenta y li vingueren ganes de passejarse pel damunt del blau y transparent crestall que las ones somouhen sens may parar.
De la sorra passà á la escuma y de la escuma á la mar salada, fent damunt d’ella camí ab lleuger peu y bon ayre, com que cap nau l’haguera pogut assolir.
Ja era mar endins, mar endins, que per en lloch s’afiturava la terra. Llavors la Verge, perquè aixis li plagué, llansá lo cànter á la aigua y del cànter se’n feren tres bocins que no anaren pas á fons, ans al revés varen romandre surant damunt de la mar.
La Verge se’ls contemplà ab lo mig riure en los llavis y aquells tres bocins d’argila aixamplantse, aixamplantse, aixamplantse, á l’esguard de la Verge se convertiren en tres delitoses illes; Illas que avuy lo mon coneix ab los noms; de Mallorca, Menorca é Ibisa.
– – – – –
La folklorista Joaquima Santamaria i Ventura signava les obres amb el pseudònim d’Agna de Valldaura i, en el llibre, Tradicions Religioses de Catalunya (1877) va incloure la llegenda: Els tres bocins de càntir on explica l’origen de les illes Balears.
Filla de botiguers barcelonins, ja de ben jove, va inclinar-se pel món de les lletres on, a més de tradicions, va publicar contes, poemes i traduccions. Col·laborar en revistes com: Feminal, Calendari Català, Lo Gay Saber, La llumanera de Nova York i, entre d’altres, L’Aureneta de Buenos Aires.
De profundes conviccions religioses, participar en tasques de suport a les dones en els inicis de la industrialització escrivint l’assaig: Breus consideracions sobre la dona (1886) que, més endavant, fou traduït al castellà. En un terreny més literari, esmentar també els reculls de poemes i narracions: Fullaraca (1879) i Ridolta (1882) integrats en el moviment cultural de llengua i pàtria de la renaixença.
