La borratja
El nom de borratja o borraina (llat. Borrago officinalis), sembla que provindria de borra –la pelussa de llana rugosa–, atesa l’aspror i els pèls de la fulla de la borratja. Durant el període medieval i fins a temps ben recents fou molt estimada com a verdura. En efecte, la borratja –que els caputxins també en deien borratxes– era conreada en les hortes conventuals com a verdura refrescant amb destinació als religiosos delicats de salut, i per als frares convalescents o malalts. Els religiosos també la cultivaven pel fet de ser una planta mel·lífera per al nodriment de les abelles dels ruscos conventuals i, sobretot, per que la borratja entrava en molts dels preparats farmacèutics en ser una de les plantes oficinals més antigues.
La borratja creix espontàniament en terrenys més aviat sorrencs, i és molt refrescant. En la medicina rural i conventual s’ha usat com a expectorant i sudorífic i, també, com a depurativa dels ronyons i de la bilis. A més gaudeix de notables propietats sudorífiques i antireumàtiques, de manera que la “bullidura” o infusió s’ha de prendre sempre a temperatura força calenta. De la borratja se’n treu un oli emprat en la cosmètica tradicional per evitar l’assecament i envelliment de la pell. En la medicina popular de casa nostra se solien emprar fulles escaldades de borratja a guisa de cataplasma per tal d’incentivar la maduració dels floroncos. També s’ha usat amb eficàcia com a poderós diürètic, ja que afavoreix la producció i eliminació de l’orina.
El component principal de la borratja és l’aigua, però també conté mucílags, fibra, potassi, ferro, magnesi i vitamina A. En la cuina conventual se solien preparar les tiges de borraina amb patata i pastanaga per acompanyar el peix bullit en temps quaresmal. Assolí un gran renom la “coca de borratges”dels caputxins i, també amb les fulles de la borratja, arrebossades amb farina i ou, es preparen els crespells de Barbastre i a Mallorca els bunyols de vent, mentre que a Ligúria la borratja és emprada per a farcir les crestes o raviolis dels temps de quaresma i, sobretot, forma part del preboggion o prebugio (que vol dir perbullir), i és un dels plats genovesos populars més típics, efectuat amb una barreja d’herbes no conreades, collides en els erms, que es bullien i es menjaven amanides amb oli a guisa de verdura on la borratja n’és la més principal o destacada, una barreja que recordava les “herbes amargues” dels hebreus.
