Josep Guardiola – “Els minyons del Pireu”

Càpsula número 2

L’any 1959 Lluís Serrahima publica el seu manifest Ens calen cançons d’ara i comença a rumiar la forma de materialitzar la seva idea d’impulsar la cançó cantada en català, una idea que ha estat gestant amb Josep Benet i que començarà a planificar en converses amb Miquel Porter. Estan posant les bases del que serà el moviment de la Nova Cançó, però ja hi ha un cert corrent que s’avança a la Nova Cançó.

Tímidament, en plena dictadura franquista, a part dels orfeons i la música tradicional, es comencen a enregistrar cançons ballables cantades en català. Probablement, el més destacat d’aquell final dels anys 50, és el nostre personatge d’avui, Josep Guardiola, nascut a Barcelona el 1930, és un músic de soca-rel, violinista i saxofonista, aficionat al jazz, però sobretot i especialment, molt popular des dels anys 50, per la seva veu inconfusible, de crooner del moment.

“Jo sóc un amant del jazz, i el jazz és una cosa de minories, no agrada a la majoria, per tant, si vull acontentar el públic he de fer altres gèneres que, precisament a vegades no són els que a mi m’agraden. Jo recordo que hi havia la casa del jazz on anàvem els grans aficionats –que érem quatre–, el Hot Club de Barcelona, i allà anàvem a escoltar Dizzy Gillespie, Oscar Peterson i els grans jazzmen. Jo no pensava mai cantar. La meva il·lusió era ser un gran instrumentista de saxòfon de jazz, però les coses de la vida em van portar per un altre camí, vaig tenir una oportunitat per cantar quan estava en una orquestra que anàvem a actuar a l’Ateneu de Sant Boi, on jo hi tocava el violí, i el que portàvem de cantant no es va presentar perquè estava malalt; com que sabien que jo cantava alguna cosa, vaig haver d’improvisar dues o tres cançons. A mi m’havia agradat cantar però no per dedicar-m’hi. Llavors aquell dia vaig haver d’improvisar i abans també hi havia una cosa molt curiosa: En els balls, quan una cançó agradava, te la feien repetir 4 o 5 vegades. Es posaven a aplaudir fins que la tornaves a cantar”

I així es va cultivant la veu de Josep Guardiola. El primer disc que enregistra en català conté, entre d’altres peces, la cançó que avui fem tornar, per recordar-la: Els Minyons del Pireu. És la composició del músic grec Mános Hadjidàkis, que va escriure com a tema central de la pel·lícula Mai en Diumenge. Amb aquesta cançó, per cert, va guanyar l’Òscar a la millor banda sonora del 1960, en la veu original de Melina Merkoúri i que Xavier Valdés tradueix i adapta al català, perquè el mateix any 1960 l’enregistri per al segell La Voz de su Amo, Josep Guardiola.

D’aparença tímida, però tremendament sarcàstic i bromista, el saxofonista que va veure truncada la seva carrera de músic de jazz per culpa de tenir una bona veu, va morir l’any 2012, però ens ha deixat el seu llegat de discos i cançons com aquesta que hem fet tornar avui aquí al Fes ta festa.