Corpus quan plou
La festa del Corpus és una festa de carrer. El seu acte principal, la processó, és un acte d’ocupació de l’espai públic. Tant és així que ja des del principi les crides i pregons a Barcelona preveuen que s’endrecin els carrers per tal de transformar l’espai quotidià en un espai festiu. Al pregó de 1323 podem llegir que el Consell ordena que s’escombrin i que es facin enramades pels carrers i llocs per on passa el seguici.
Però és precisament aquesta característica de festa al carrer que fa que estigui a mercè de la meteorologia. Tenim constància que alguns anys no s’ha acomplert la parèmia que explica que el dijous de Corpus és junt amb dijous Sant i l’Ascensió aquells dijous que brillen més que el sol i han caigut xarbotades, tempestes, tronades, pedregades, xàfecs etc…
Les inclemències del temps han provocat que més d’una vegada la processó del Corpus barceloní hagi alterat l’horari, el recorregut, canviat de data de celebració etc. Però… què passa quan la processó ja és al carrer i cau un xàfec? Quan passa es pren la decisió més convenient en cada edició com per exemple dissoldre’s i fins l’any que següent. Però de vegades la cosa no és tan fàcil….
El baró de Malda, Rafel Amat i de Cortada, recull en el seu Calaix de Sastre la següent anècdota:
Dia 13 de Juny de 1762, en ocasió de ferse en la tarde, que ya estaba nubulosa, la professó general de Corpus de la Sta. iglesia cathredal y, a no equivocarme, trasladada a est dia diumenge de la infra octava per haver plogut en lo dijous son propi dia, se mogué tal temporal de pluja y trons en ocasió que comensaba a pasar lo Sm. Sagrament (per sempre sia alabat) dintre de sa molt rica custodia de la cathredal, a 9 horas de la nit, per lo carrer de Moncada, que fou precís entrar a Nostre Amo a casa del Sr. Puixjuriguer, comerciant, ahont se tingué col·locat per espay de dos horas en son oratori, havent tornat a la Seu a onse horas tocadas de la nit. Y per memòria de tanta felicitat, de haverse dignat lo Divino Senyor quedar un rato en aquella casa, umplintla de benediccions, lo amo, a sas expensas, féu eregir una làpida a un costat del portal, dintre de la entrada, ad perpetuam rei memoriam, y al mateix temps regalà al Sm. la millor joya que posehía el tal Sr. Puixjuriguer, qual quedà guarnida en la custòdia….
Actualment, la casa Puigxoriguer (Montcada / Assaonadors) és coneguda encara com la casa de la custòdia. Encara conserva la placa que dona testimoni de la veracitat d’aquesta anècdota del Corpus barceloní
