La campana
Doncs sí, se m’estava acudint fer campana del programa i acabar ràpid amb el secret d’avui… Fer campana, a casa nostra ja sabeu, era… és, vaja, no anar a classe algun dia dels quals tens la responsabilitat d’anar-hi. Però aquesta expressió, “fer campana”, sembla que no va de les campanes que toquen als campanars sinó del camp, una al·lusió a un dia de descans al camp, “una campanada”, segons alguns estudiosos del tema. Per tant: no faré campana i us comentaré el secret d’avui.
Això de les campanes és un fenomen que, tot i no haver-se perdut mai, s’havia mig oblidat potser, perquè es donava per normalitzada la seva existència i presència a les nostres vides. D’uns anys ençà, el seu estudi i difusió estan augmentant, i de quina manera! Malgrat tot, hi ha qui en veu més aviat un problema. Us comentaré alguna cosa de les campanes i finalment d’una en particular.
Personalment, una de les imatges que sovint m’entristeixen i que trobo fent caminades pel país, és la d’una ermita amb el seu campanar, sigui torre, de cadireta o de paret, que és el que tenen moltes de les ermites de casa nostra, sense la seva campana.
Llavors, em passa pel cap que pot haver passat: Que la desaparició sigui deguda a les desamortitzacions del patrimoni eclesiàstic fetes durant el segle XIX, o conseqüència de la deixadesa per mantenir l’ermita dempeus, o potser fruit de robatoris incontrolats, o fruit de la venda descontrolada per tal de treure’n algun diner… També podria ser per causa d’algun incident que la fes caure i quedés malmesa o fruit de la ira desfermada sobre qualsevol cosa lligada a la religió o en enfrontaments bèl·lics com va passar en diversos episodis de la nostra història… Qui sap! El cas és que hi ha moltes ermites i algunes esglésies que mantenen el campanar buit…
Aquest tema de les campanes absents sempre m’ha encuriosit. Si hi ha campanar, hi hauria d’haver una campana, així de clar, no? En un anterior “Secret”, vaig parlar de Sant Pol i de les seves campanes, que l’exèrcit de Felip Vè es va encarregar de destruir (i també el rellotge del poble) cosa que feien habitualment com a càstig per haver-les fet tocar a sometent. En alguns casos les campanes s’han anat restituint, però en molts d’altres no… Hi ha ferms defensors i detractors de les campanes i els seus tocs. Actualment han aparegut als mitjans de comunicació diverses vegades, per causa dels conflictes derivats del seu so…
Vaig parlar-vos que, en una sentència de juliol de 2011, “el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat – diu – que les campanes de l’església de Sant Mori – a l’Alt Empordà -, no toquin entre les dotze de la nit i les vuit del matí. El propietari d’un establiment turístic veí entenia que aquest so molestava el descans dels seus clients.” I també vaig parlar-vos de les campanes de combregar.
Doncs bé. Avui parlarem d’una campana que hi ha al Museu Etnològic i de Cultures del Món. I per entendre-ho millor, us comentaré de l’existència, durant la nostra passada guerra civil, d’un servei anomenat “Servei de Recepció i Classificació de Metalls” de la Generalitat de Catalunya que recollia i classificava tota mena d’objectes de metall, amb el criteri de preservar-los de la destrucció o desaparició d’un patrimoni que estava en perill o bé per fondre els metalls menys valuosos i fer-ne material de guerra. Un dels llocs on van anar a parar alguns d’aquests objectes salvats va ser el Poble Espanyol de Barcelona on posteriorment, l’any 1942 es va crear el “Museo de Indústrias y Artes Populares”, primera baula de l’actual Museu Etnològic i de Cultures del Món. Entre aquests objectes, hi ha la nostra campana.
Doncs, observem la campana: Al que s’anomena la cintura, de la campana, hi diu JOHANNES + LVCAS + MARCVS + MATHEVS, és a dir els quatre evangelistes. Just a sota, la iconografia representativa dels quatre evangelistes, o sigui una àliga, un bou, un lleó i un àngel. A la part anomenada anell, té una llegenda que diu – F. HEMONY – ME – FECIT- ANNO 1561.
I la campana està muntada en el que s’anomena jou, de fusta, amb una “palanca o ballesta” per lligar-hi la corda per on brandar-la (m’encanta aquest verb…). Brandar, és fer sonar una campana!
Si totes les dades i dates encaixessin, resultaria que és una campana del segle XVI, feta pels germans Hemony, com si diguéssim els Messi dels fonedors de campanes, nascuts a França al segle XVII i que passant primer pels Països Baixos, posteriorment es van traslladar a Alemanya. A tota Europa es considerava i es considera que la seva habilitat era gairebé inigualable. En morir, es van endur amb ells el secret de la seva perfecció.
I a partir d’aquí venen les incògnites… La campana és datada al segle setze, ja que du la data de 1561. També du la llegenda F. HEMONY ME FECIT, “ Em va fer F. Hemony”. Aleshores, si els germans Hemony van néixer, com sembla, el 1609 (François Hemony) i l’altre, (Peter Hemony) el 1619, no pot ser que fessin la campana abans de néixer, és evident! Si es pogués confirmar l’autenticitat o no de la campana mitjançant estudis fiables de la fosa, de l’epigrafia i del so, voldria dir que caldria revisar les dates de naixement dels germans Hemony! O… podria ser anterior als germans Hemony, potser del pare de la nissaga… o… què passa aquí, doncs?
Algun expert diu que la campana és falsa. Que, ni la inscripció ni la forma de la campana es corresponen amb la data que du inscrita que també pot ser falsa. És probable. Però… no trobeu estrany que algú vulgui fer una campana falsa o qualsevol altre objecte, d’una manera tan matussera que es vegi immediatament que ho és? És com si a la Gioconda li poséssim cara de la cantant Madonna i diguéssim que és l’autèntica, enteneu?
I en aquest cas, si la data ja no encaixa… es veu molt que no és fiable! Així doncs el nostre “secret” se’ns torna misteri, que fa preguntar-me… perquè el Servei de Recepció i Classificació de Metalls de la Generalitat de Catalunya, dirigit per Robert Sabaté i creat l’agost del 36, que va acabar depenent del Servei de Divises i Valors Estrangers i Metalls Preciosos finalment dirigit per Frederic Rahola, única dada fiable que tenim, es pren la molèstia de salvar d’un lloc que desconeixem, i no la fon, una campana potser sense valor per dipositar-la en un lloc segur? No en tenim documentació ni manera fàcil de comprovar-ho… però se’ns planteja un repte: conèixer la veritable història de la campana, sigui falsa o no… Aquest és l’interès que ens mou als museus d’etnologia! Ai, ai, ai…! Feina per als investigadors del món de les campanes i de la guerra civil! Jo, que volia llançar les campanes al vol, m’haig de conformar a no donar la campanada… I us deixo amb una endevinalla recollida per Joan Amades a Folklore de Catalunya que endevinareu, va…: Una vella amb una dent que fa córrer a tota la gent, què és? … Una campana!
